BarcelonaQuan vaig veure que s'havia posat de moda anar pel carrer amb caputxa, vaig recordar-me de Johan Huizinga i del seu llibre El otoño de la Edad Media. El vaig llegir d'estudiant, i el fet de portar-lo a les mans era com tenir el secret del que un volia ser: una cultura, una explicació de la cultura. Llegint aquest llibre, volia ser a la vegada cultura i jo mateix, com si un nàufrag inerme al mig de l'oceà pretengués al mateix cop ser el mar i salvar-se o, més aviat, ser la fusta a què s'ha agafat, ser un tros de tauló per no enfonsar-se mai. A la portada del llibre, disseny de Daniel Gil, sortia la fulla d'un arbre. Una fulla seca que em retornava a les voreres de Barcelona entapissades per les fulles caigudes dels plataners.

Així, cada cop que arriba la tardor m'endinso en una Edat Mitjana biogràfica, que en tocar els dies de Nadal es veu encertida per la irrupció sempre viva d'aquells vitralls fets amb cartolines negres i cel·lofanes de colors. Convertien la classe en una església gòtica, o romànica si plovia. Només hi havia una cosa millor enganxada a les finestres del col·legi: era quan arribava l'hivern i els vidres es posaven blancs de vapor, igual que els polígons del Vallès s'omplien d'aquella boira, foradada de bon matí pels autocars carregats de pencaires que anaven a la fàbrica. Els anys setanta van ser la tardor de la classe obrera. Una Edat Mitjana en què s'apagava una estructura social, una manera de creure, de practicar una religió, que sempre és atàvica, i encara no s'havia configurat el món que havia d'arribar. El d'ara. Avui, en plena pandèmia, les fàbriques del Vallès són castells en ruïnes i, l'altre dia, al voltant de quatre-centes persones van omplir una nau abandonada per celebrar una rave. Es van passar dos dies dansant, bevent i adorant la blanca flor de l'estramoni, que diria Ramon Erra. A la porta, com va fer el monjo Luter amb les seves tesis, van penjar un cartell manuscrit (el vaig veure al compte de Twitter de la periodista Anna Punsí), amb títol en anglès, Stay awake, i que acabava dient en castellà: "El sistema no funciona. Hora de salir!!!" Als camins i a les tavernes de l'Edat Mitjana, els goliards cantaven el mateix mentre se'n fotien de l'apocalipsi, i el món cridava: Penitenciagite.