És un tòpic ben real. Les noies parlen i parlen i parlen. Els nois acostumem a ser més sobris. Naturalment hi ha excepcions, però en general les amistats masculines gasten menys verbs, menys noms, menys adjectius. Són més de punt i a part. A la novel·la Les vuit muntanyes, en Pietro i en Bruno no s’escapen d’aquest lloc comú tan comú. La història de la seva amistat l’ha escrit Paolo Cognetti -i l’ha traduït al català Xavier Valls per a l’editorial Navona-, un llibre que ha esdevingut un èxit no només a Itàlia, sinó també a França i Alemanya. S’està traduint a desenes de llengües.

L’estiu del 1984, a Grana, un poblet perdut als Alps italians, en Pietro, un nen de ciutat, fill únic, troba en Bruno, últim vailet d’aquest racó de món quasi deshabitat, amb una mare esquerpa i un pare absent. Es necessiten. Al riu, entre pedres, vaques, boscos d’avets i de làrix i cases enrunades, inventen aventures. A l’hivern s’obliden l’un de l’altre, i cada estiu es retroben, inseparables... El llibre és la història d’aquesta relació que es manté al llarg dels anys, feta de poques paraules, d’esforç físic, de gestos i mirades de reüll. Una mica salvatge, rude, muntanyenca. Profunda.

Per a ells, el futur és la muntanya. Seguint la teoria del pare d’en Pietro, com en els rius, el futur queda enrere, muntanya amunt: l’aigua que passa avall és el passat, l’aigua nova és la que ve de dalt. Els dos amics sempre van a la recerca de les aigües primigènies, del gel i les neus, un futur a contracorrent, que fa pujada, lluny de la civilització. Remunten tarteres, juguen a l’areny dels rius, s’amaguen en fondals, restauren alps abandonats, es perden en la neu de les congestes, es deixen enlluernar pels cims, pels isards i pels ibexs -la cabra típica dels Alps, de cargolades banyes-. Són com llops solitaris que es fan companyia, fins i tot quan no s’entenen. Ara i adés, les seves vides s’allunyen, a voltes durant anys, però com les aigües d’un riu tornen a confluir. Com si només es tinguessin l’un a l’altre.

El secret d’aquesta amistat masculina no està en les paraules, tan escasses. És Paolo Cognetti qui posa veu al que pensen i senten en Pietro i en Bruno, a la riuada que a l’un i l’altre els desborda per dins. A l’autèntic riu de la vida, el riu interior dels desitjos, dels ideals i de les decepcions.

Si aquest Sant Jordi us heu quedat curts o no del tot satisfets, Les vuit muntanyes és la troballa que us faltava.