HE LLEGIT NO SÉ ON

“I què faré, si es mor?”

SIMONE DE BEAUVOIR / HULTON ARCHIVE/GETTY IMAGES Zoom

La noia que hauria pogut escriure una novel·la d’amor amb el cor sec

Un internat és una institució forta, perquè en cert sentit es basa en el xantatge. Ho escriu Fleur Jaeggy a la novel·la breu Els feliços anys del càstig, que va sortir el 1989 en italià (Jaeggy és una autora suïssa en llengua italiana) i arriba ara en català de la mà del segell Les Hores, en traducció d’Anna Casassas. Quina manera més precisa, concentrada i contundent que té l’escriptora d’evocar la iniciació vital entre les parets d’un col·legi que et fa de casa, lluny dels pares i ben a prop dels racons més foscos de la condició humana.

“Per un acord mutu, entre les noies d’un internat, des del començament s’escull amb distreta afectuositat qui serà la rebutjada. I no pas perquè una ho digui a l’altra: és un impuls general. Són els ulls malèvols, com rabdomàntics, els que escullen una víctima. Sense una raó suficient, com per mala sort”. No ens cal haver topat abans amb l’adjectiu rabdomàntic (jo també l’he hagut de buscar al diccionari) per entendre de quina mena de mirada parla. Tampoc ens cal haver llegit escenes detallades del que passava al Bausler Institut: en tenim prou amb el que deixa entreveure la narradora -i amb les mil històries d’internats que ens hem empassat, juntament amb els records de la pròpia infantesa- per copsar la força de les relacions que naixien durant aquells anys i que deixaven empremtes gens peribles.

La narradora, de qui no sabem el nom, se sent atreta per la Frédérique, que arriba a l’internat amb quinze anys. “Tenia les faccions d’un ídol, desdenyós. Potser per això vaig desitjar conquistar-la. No tenia humanitat. Fins i tot semblava fastiguejada. La primera cosa que vaig pensar: havia anat més enllà que jo”. Entre elles s’estableix una amistat estranya, desigual. La narradora admira i tem alhora la Frédérique, tan distant, tan endreçada, tan enigmàtica. “Tot i que potser no havia viscut tant com semblava, n’hi havia prou amb el seu to i una certa intensitat per fer-ho creure. Hauria pogut escriure una novel·la d’amor amb el cor sec, com una vella que recordés. O una cega. Alguna vegada se li quedaven fixes les ninetes i jo no gosava interrompre-la”. Tampoc gosa tocar-la, ni fer-li cap petó. Fins que un dia la Frédérique abandona el centre i l’amiga. “Vaig tornar a l’internat i vaig passar el temps amb el sofriment, que també és una manera de passar-lo”.

L’intent de ressuscitar per escrit l’amiga que es va morir massa aviat

El primer cop que les separen unes vacances, la Sylvie descobreix que no pot viure sense l’Andrée (nou anys totes dues). “I què faré, si es mor?”, es pregunta. Al cap d’un temps, la preocupació és una altra: “Havia deixat de pensar que es moriria, però una nova amenaça planava damunt meu: el col·legi no veia amb bons ulls la nostra amistat. Andrée era una alumna brillant, jo només conservava el primer lloc de classe perquè ella el menyspreava”. La Sylvie converteix l’Andrée en la raó de ser de la seva existència, però és un amor viscut en silenci: “Caminaria dies i nits sense menjar ni beure només per veure Andrée una hora o per estalviar-li un disgust , i ella, ¡no en té ni idea!”, pensa.

La Sylvie i l’Andrée són personatges basats en persones reals: Simone de Beauvoir i la seva amiga Zaza Lacoin, que es va morir prematurament als 21 anys. Les inseparables és una obra autobiogràfica fins ara inèdita que De Beauvoir va escriure el 1954, quan feia cinc anys que havia vist la llum El segon sexe. L’han publicat Angle Editorial en català, amb traducció de Margarida Castells, i Lumen en castellà, amb traducció de María Teresa Gallego i Amaya García. De Beauvoir hi novel·la la seva amistat apassionada amb l’enyorada Zaza, a qui va intentar ressuscitar per escrit en aquest llibre i en altres textos. Ho diu a l’epíleg la filla adoptiva de l’autora, Sylvie Le Bon de Beauvoir: “Simone de Beauvoir se sent culpable perquè sobreviure és, segons com, un error”.