BarcelonaEls diaris han publicat aquesta setmana, seguint fonts autoritzades, que la meitat dels candidats a obtenir una plaça de mestre en una institució pública presenten un nivell de competència –o d’incompetència– que, en principi, els hauria de convertir en no aptes per a l’ensenyament.
Amb tot, aquests candidats entraran en el sistema educatiu i formaran part d’un cercle viciat que és prou conegut per tothom: els mestres no ensenyen bé les coses als alumnes; els alumnes es fan grans i passen a un altre nivell en l’escala educativa; els professors d’aquest nivell superior no poden fer altra cosa que ensenyar als seus alumnes les coses que no els van ensenyar bé a l’etapa anterior; al cap d’un cert temps arriba la selectivitat –a manca de revàlides, tan útils temps enrere per discernir entre els nois i noies que poden estudiar el batxillerat i aquells que haurien d’optar per aprendre un ofici–, i els examinadors s’adonen que, si haguessin de suspendre tots els estudiants que no estan prou preparats, haurien de suspendre el 60% o el 70% dels examinats; però aproven més del 90% dels que s’hi presenten; llavors, sempre mal preparats, comencen a fer una carrera –rarament la que havien triat com a primera opció, perquè hi demanen una nota de tall que no tenen, malgrat la trampa que consisteix a fer una mitjana entre les qualificacions del batxillerat (sovint regalades) i la nota de la selectivitat–, i farien tota la carrera a peu coix si no fos que moltes facultats ja han decidit fer un curs 0, o propedèutic, per ensenyar als futurs professionals tot allò que no els van ensenyar a l’institut; com que les deficiències d’aquests alumnes solen ser molt grans, i també a la carrera hauria de quedar en suspens molta gent, els professors universitaris fan l’ull gros, i els alumnes, o una bona part, van passant de curs fins que es graduen; en acabat, com que continuen mal preparats, fan una sèrie de màsters –que, d’altra banda, fan lluir el currículum– sense que això signifiqui en molts casos cap garantia de competència; aquests masteritzats passen a la vida laboral del país i fan les coses tan bé com poden, és a dir, malament; entre ells hi haurà els que es volen dedicar a l’ensenyament; en fan les proves, no en saben prou, i aprova quasi tothom quan el 50%, ja ho hem dit, no assoleix el nivell que hauria de tenir. Així es tanca el cercle viciat.
Proposta: que els mestres, ells sobretot, com els metges, facin una mena de MIR molt rigorós, i que l’educació es posi en mans de les persones veritablement preparades. És l’única manera d’assegurar un cursus honorum com cal als estudiants i de forjar, a la llarga, una república amb una ciutadania competent.
