Aquesta setmana que hem celebrat el dia de la ràdio he recordat que, quan era petita, jugava a fer programes, amb sintonies i tota la pesca. M'havia inventat el nom d'una emissora, Ràdio Cataplasma, que, incomprensiblement, no ha fet servir mai ningú. La ràdio és el mitjà on em vaig estrenar com a periodista, és on volia treballar. Hi vaig començar a aprendre l'ofici, i tantíssimes coses més, en part perquè vaig tenir la immensa sort de compartir amb el Joan Barril i un equip de gent fantàstica els cinc anys que va durar el programa La República a COM Ràdio. Encara recordo l'orgull que vaig sentir el matí que un taxista em va reconèixer per la veu: "Ets l'Anna Guitart de La República? Aquest Rai amb qui parlaves per telèfon, és el Rai Barba?" Em va explicar que ens escoltava cada matí, que ens coneixia a tots, i sentir-me part d'allò va ser molt especial.

Ara que no és la meva activitat professional principal, la ràdio segueix formant part de la meva vida, perquè l'escolto sempre que puc. Encendre-la és una de les primeres coses que faig quan em llevo, i me la poso cada cop que he de fer un trajecte, mentre faig el sopar o quan em rento les dents. Li trobo totes les gràcies, i només un inconvenient: em fa parlar sola. Els comentaris d'alguns tertulians em fan exclamar, i em trobo insultant en veu alta els protagonistes d'algunes notícies (especialment, des que Trump torna a ser president). També, ho reconec, a vegades em poso nerviosa amb alguns periodistes: "A veure, una cosa: si no l'has d'escoltar, no l'entrevistis!" D'altres em semblen boníssims, i sovint em trobo dient-me, també en veu alta, "quina tia tan bona", o "quina pregunta tan interessant". He detectat, però, que hi ha una cosa que em treu de polleguera per sobre de tot: els anuncis. M'emprenya com de malament arriben a tractar la llengua, alguns, fins al punt que arriben a fer mal a les orelles. N'hi ha un que parla de la factura de la llum, que té com a locutor un senyor que no sap pronunciar la doble ela. Ell es pensa que diu, tres vegades seguides, "llum, llum, llum", però en realitat diu "ium, ium, ium". Jo tampoc sabia dir la doble ela, però com que em volia dedicar a la ràdio, vaig passar per una logopeda. Vols dir que, si vols ser locutor, no valdria la pena saber pronunciar-la?

Seguint amb el caràcter rondinaire de l'article, afegiré que els que em molesten més són els anuncis que es deixen els pronoms febles. N'hi ha un altre on també repeteixen tres vegades una frase (deu estar estudiat): "En compres dos i t'emportes tres". No "te n'emportes tres", no, "t'emportes tres". No ho puc suportar. Només és un exemple, però passa a molts anuncis. Ens semblava que allò dels diacrítics era un robatori, però l'autèntic atracament és el dels pronoms febles. Sé que són difícils, tothom ho diu quan es posa a aprendre català, però els parlants habituals cada vegada ens els deixem més. Fa poc, em vaig trobar dient al meu fill: "Hi ha galetes. Vols?" Uf, quina ràbia em vaig fer! Hem de vigilar, perquè és com una plaga que es va estenent. Tots tenim una part de responsabilitat, també els mitjans. Sentir recurrentment anuncis que els ignoren no ajuda. Estimats publicistes radiofònics, sisplau, poseu un corrector a les vostres campanyes. Poseu un corrector a les vostres campanyes. Poseu un corrector a les vostres campanyes. A veure si escrivint-ho tres vegades funciona. Moltes gràcies.