El 1925, uns mesos abans que Hitler publiqués el Mein Kampf, Thomas Mann ja descrivia el nazisme com "una religió popular pagana" i "una barbàrie romàntica". Aquell mateix 1925 sortia El procés de Kafka, on Josef K. alertava: "Aquí la mentida es converteix en l’ordre mundial". El feixisme és la política de la mentida. Ho anota Rob Riemen a l’assaig L’art d’esdevenir humà, publicat a Arcàdia en traducció d’Auke Oosterhoff. El mateix autor ja ens va advertir a Per combatre la nostra època que els ultrapopulismes d’avui són hereus directes del feixisme.

Sense deixar de ser combatiu, ara hi torna, però amb esperança. Una esperança senzilla, arrelada en la lliçó que, via les seves tietes nonagenàries, ha heretat de la mare. Quan eren petites, totes elles van aprendre al camp de concentració japonès on van passar la infància que "tots som iguals, tots som persones. L’única diferència que hi ha és entre les bones i les males persones".

D’elles, dones de fe, també ha rebut una paraula d’arrel religiosa, avui arraconada, que és tot un univers de sensibilitat: compassió. "Tant el feixisme com el bolxevisme, independentment de les formes en què es presenten avui, són visions del món abraçades per persones que tenen por i que estan mancades de compassió". Bulgàkov, Mixa per als amics, tenia la convicció que la redempció humana havia de venir de la capacitat de compassió de cadascun de nosaltres. A partir d’ell, Riemen assenyala que aquesta dignitat profunda, compassiva, aquesta recerca d’un món just, "no es troba en la ideologia, ni en els diners ni en la tecnologia, sinó que es construeix sobre la pedra angular de la moral metafísica i els valors espirituals". Una recerca de la qual, diu, han renegat la universitat, la política, l’economia, la ciència i els mitjans de comunicació.

L’autor neerlandès, director de l’Institut Nexus, busca escapatòries als temps actuals de nihilisme evitant caure en cap nostàlgia o fonamentalisme. Abomina de "la desolació de no saber res i del fanatisme de saber només una única cosa". I amb Eric Voegelin, ens adverteix: "No existeix el dret a ser estúpid". A no saber. Tanta gent avui circula orgullosa pel món amb la seva ignorància frívola, oi? Prediquen a les xarxes, esdevenen influencers, entren en política, es fan rics, passen a ser celebrities, neguen el canvi climàtic, alguns s’apunten a l’esnobisme i tots es diverteixen fins a morir. És la cultura del kitsch: vida agradable, fresca, ràpida, divertida, sexi, fàcil, sense sentit, collonuda... O, a l’altre extrem, la cultura de la desesperació i l’escapisme, de l’angoixa i el fatalisme: drogues, violència, ressentiment.

És un món desencantat, una nova "era de l’ansietat" (Auden va descriure així els anys de la Segona Guerra Mundial). No toca parlar del "cultiu de l’ànima" (Ciceró). Però com va anotar Schiller, "tal com és la teva ànima, així serà el teu món". Espiritualitat? Cultura? Confrontar-se amb la tradició? L’oblit, cosí germà de l’estupidesa i la mentida, està guanyant per golejada a la memòria, a la musa Clio, i explica així el ressorgiment d’una ultradreta disfressada de falsa llibertat individual, una demagògia que tan hàbilment difumina la frontera entre el bé i el mal. Al final d’Els germans Karamàzov, Dostoievski va escriure: "Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record". Una frase meravellosa que Riemen practica anant a buscar les tietes perquè li parlin de la mare i li fabriquin nous records. Com deia el Faust de Goethe, "el que has heretat dels teus pares, / torna a guanyar-t’ho, per posseir-ho».

És així com es desfà de la ideologia woke del políticament correcte. Tot allò no essencial (sexe, raça, fe, origen, nacionalitat, aspecte físic) s’ha convertit en central i ens obsessiona. "La nostra capacitat de viure en la veritat, de ser justos, d’estimar, de crear coses belles. Això ha de ser la nostra identitat. La resta és secundari", escriu. Si volem, hi ha esperança: "La veritat té poder curatiu". I si volem, "som lliures d’escollir tornar a encantar el món". L'assaig de Riemen és quelcom més que un assaig encantador.