HE LLEGIT NO SÉ ON

El plaer de les coses prohibides

El plaer de les coses prohibides / CÈLIA ATSET Zoom

De debò que alguns catalans es desprenen del castellà?

Teatre Goya, Nit de l’Edició. Carme Riera rep el premi Atlàntida. En fa la glossa la també escriptora Rosa Montero. Ens informa que, a Amazon, un llibre de Riera té una nota de quatre coma nou sobre cinc. I que això és tota una proesa, perquè sempre hi ha l’emprenyador de torn que valora el llibre amb una nota baixa i, doncs, fa caure en picat la puntuació global. Estic curada d’espants, però no deixa de semblar-me estrany que Rosa Montero hagi triat referir-se justament a Amazon, que és la bèstia negra dels llibreters.

Puja a l’escenari Carme Riera. L’autora i acadèmica defensa una cosa que també deia l’enyorat Emili Teixidor: que la millor manera de provocar l’interès cap als llibres és prohibir-los. “El meu pare va tancar la biblioteca amb pany i clau, però la vaig trobar i vaig seguir llegint d’amagat”, recorda la guardonada. La mateixa persona que li havia inoculat el virus de la lectura l’hi va prohibir. I ella, és clar, va convertir-se en una lectora empedreïda.

Riera esmenta llibres que l’han marcat i se centra en El Quixot. “És una novel·la que ens mostra com es fan les novel·les, un taller obert en el qual no se’ns amaga cap truc. De cap altre llibre els escriptors d’arreu del món n’han après tantes coses”. De cop l’escriptora fa un salt mental sorprenent: “Em costa d’entendre per què alguns catalans d’ara són tan despresos que no reivindiquen, a més de la catalana, la llengua castellana. Volem ser més pobres quan podem ser més rics?”.

Dec viure en un altre planeta, però no tinc gens clar que, avui i aquí, estigui passant això que diu Carme Riera. No veig que ningú es desprengui de la llengua castellana, amb la sort que tenim de dominar-la. Diria que reivindicar una llengua amenaçada i que recula perillosament en certs àmbits no vol dir renegar d’un idioma com el castellà, però potser sí que l’escriptora és conscient d’una realitat que -com tantes- se m’escapa.

Una adaptació discutible d’una novel·la lluminosa

Teatre Nacional de Catalunya. Estrena de Mrs. Dalloway, amb Blanca Portillo com a protagonista. Un espectacle en castellà, per cert. Carme Portaceli dirigeix una adaptació bastant lliure de la novel·la (esplèndida) de Virginia Woolf. I el resultat connecta d’aquella manera amb el públic. A la sortida, amb una copa de vi a la mà, més d’un comentarà que alguns personatges no són versemblants i que les angoixes existencials que es pretenien representar arribaven massa diluïdes al pati de butaques. En qualsevol cas, els qui vulguin anar al TNC faran bé de repassar abans el llibre de la Woolf en què es basa l’obra. I els qui no, també.

La sensació espiritual ifísica de tenir entre mans alta literatura

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors”, va escriure Virginia Woolf a l’inici de la que acabaria sent una de les novel·les més emblemàtiques del modernisme anglès. En català tenim el luxe de disposar de la traducció que en va fer Dolors Udina el 2013 i que va publicar La Magrana. Ignoro fins a quin punt la situació actual d’aquest segell editorial, força inactiu, fa que La senyora Dalloway costi de trobar. És un títol imprescindible i la versió d’Udina -Premio Nacional de Traducció 2019- és indiscutiblement magnífica.

“No és que no hagi traduït autors excel·lents al llarg de la vida, però no recordo haver experimentat mai una sensació espiritual i física tan evident de tenir entre mans alta literatura”, admet Udina a l’epíleg del llibre. L’esforç d’entrar en aquest clàssic modern paga del tot la pena. Aquí no hi ha debat: les angoixes existencials dels personatges sí que et remouen de dalt a baix.