MINÚCIES

La ‘petite phrase’

La ‘petite phrase’ / HULTON ARCHIVE Zoom

La relectura del llibre de ProustLa presonera, del cicle de la Recerca, traduït amb excel·lència per Josep Maria Pinto (Viena, 2018), ens ha fet pensar en aquella famosa “petita frase” de la no menys famosa “sonata de Vinteuil”, que apareix una vegada i una altra a les pàgines del llibre del francès. Justament en aquest últim volum aparegut de Proust es parla una colla de pàgines de la música de Richard Wagner, i aquest degué ser, amb molta probabilitat, qui va inspirar-lo per ordir el seu llibre a l’entorn d’una prou extensa sèrie de “motius conductors”, o leitmotiven, en llenguatge dels musicòlegs.

D’aquests motius que van i venen a La Recherche n’hi ha dos de molt evidents: l’afer Dreyfus i la “petita frase” musical de l’esmentada sonata. Endevinar a quin compositor correspon aquesta frase -que a Proust i al seu personatge Swann els revé una vegada i una altra- només pot ser una conjectura. Podem estar quasi segurs que Madame Verdurin era, en la vida real, Madeleine Lemaire; que Albertine va ser l’amant de Proust Alfred Agostinelli; que la duquessa de Guermantes va ser la comtessa Élisabeth Greffulhe; que Saint-Loup és una barreja del duc Armand de Guiche i el marquès Boni de Castellane; i que el model de Charlus va ser el comte Robert de Montesquiou.

Però quan arribem a Vinteuil ens comencem a perdre, i ens perdem encara més quan mirem d’endevinar qui podia haver escrit aquella “ petite phrase ” que encantava Proust sobre manera. Era Fauré? En part, podria ser-ho. Va ser Debussy? També és possible. Un reescolta la música per a violí d’aquests dos i no acaba de trobar cap frase -hauria de trobar-se al començament de la peça- que pugui excitar en la memòria de l’escriptor totes les coses que genera. Per això és necessari escoltar més música francesa de l’època. Tanta, que al final un troba que, amb totes les precaucions que escauen al cas, aquesta “ petite phrase ” enigmàtica potser era o bé de Franck o bé de Saint-Saëns, encara que Proust només esmenti aquests dos músics contemporanis seus dues vegades cadascun en tota la Recherche.

Després d’escoltar moltes vegades la sonata per a violí i piano núm. 1 de César Franck, es pot arribar a la conclusió que la famosa frase potser és la que enceta aquesta partitura, després de quatre compassos de piano (es troba a YouTube). Seria molt rar que fos de Saint-Saëns, perquè Proust va escriure a Gide: “A propòsit de Saint-Saëns, he de dir que mai cap músic m’ha avorrit tant”. Lectors, feu la prova: el llibre de Proust a la mà, i a l’orella la sonata de Franck.