MINÚCIES

El pet de Dalí

El pet de Dalí / TERRY FINCHER / GETTY Zoom

Ara fa pocs dies, un diari del país publicava una d’aquelles notícies que t’alegren la vida. No era una notícia saborosa, sinó més aviat olorosa, per no dir pudent. El cas és que Salvador Dalí mai va tenir un bon feeling amb el president Pujol perquè, un dia que es van veure de l’any 1981, Dalí va expulsar una ventositat enorme, trepidant, que va causar tota mena de molèsties al polític: molèsties morals i físiques. Després, Dalí i Pujol es van veure encara en onze ocasions, però les relacions mai van ser bones. El president desitjava que l’obra de Dalí es quedés tota a Catalunya, però Dalí, que tenia una d’aquelles admiracions per l’Estat pròpies d’algú que ha viscut molt de temps a França i als Estats Units -tots dos amb una administració pública molt eficaç, com és sabut-, va acabar testant a favor de l’Estat, en comptes de fer-ho a favor de Catalunya.

Va ser una llàstima que Pujol, que era home de reflexos ràpids, no entomés aquella sonoritat amb una mica d’humor: si en aquell moment ell mateix hagués engegat un pet, o, si no li venia, hagués dit senzillament: “Admirable! Genial!”, potser ens hauríem quedat a casa tota l’obra del figuerenc notable.

El nostre antic president no devia pensar, en aquell moment de gran incomoditat, que al capdavall Catalunya és un país en què el pet i la caca formen part del més castís de la nostra cultura popular. Pujol no va recordar que Catalunya posa al pessebre, des de temps immemorials, la figura d’un caganer, no com a brutícia escatològica sinó com a emblema de la prosperitat i la ufana dels conreus. Però, en una altra dimensió menys simbòlica, és ben cert que el català és un ésser al qual li agrada petar-se, tant com li agrada anar de ventre i mostrar públicament, en acabat, la seva satisfacció: “¡Que descansat que m’he quedat!”

Hi ha una extensa bibliografia sobre tot això en llengua catalana, com no podia ser altrament: el Rector de Vallfogona va elogiar el “tot” del catabolisme en el llibre A un assumpto llépol (1780), en què llegim: “Bonaventurada porta / que tanques tan gran tresor, / que val més que plata i or / en qualitat i substància; I si li falta fragància, / prou li sobra la pudor”. I don Manuel Martí, degà de l’església d’Alacant, en un opuscle molt editat, arribava fins a Claudi per defensar el pet: “Per això Claudi, emperador romà, va promulgar un edicte manant a tothom, sota pena de mort, que encara que estiguessin dinant amb ell, no reprimissin un pet, sabent com era d’important per a la salut”. I no parlem del gran Laus petandi, o Elogi del pet, d’Ortuinus Gratius (de fet, un personatge de Rabelais), que va ser editat i reeditat fins al 1970 per Llibres de la Xibeca. I peti qui peti!