BarcelonaEl 1906 i el 1907 es publiquen dues novel·les pioneres: L’agent secret, de Joseph Conrad, i L’home que fou dijous, de G.K. Chesterton. Tenen en comú el retrat del nou espionatge estatal, en el qual les mentides i simulacions fetes per revolucionaris, terroristes i forces policials creen un clima d’incertesa on ningú pot estar segur del que està succeint. Ho diu Conrad: “En aquesta densa textura de les relacions entre el conspirador i el policia es produeixen inesperades solucions de continuïtat”. Poc després, Franz Kafka va plasmar a El procés el poder estructural a l’hora de jutjar i condemnar una persona innocent. Unes dècades més tard, a 1984, George Orwell va plasmar una dictadura que s’infiltra en la intimitat de les persones, que les manipula i les sotmet sense miraments. 

Amb aquests autors neix el que podríem anomenar “literatura paranoica”, que implica que el protagonista se sent observat, que desconfia de tothom, que no pot oposar resistència a un poder que és tan enorme com incert, invisible i arbitrari. En les novel·les que hem citat, aquest poder existeix de debò, de manera que no podem considerar que els personatges siguin paranoics. És cert, en tot cas, que els estats plasmats en aquestes obres fomenten la inseguretat genèrica, la manca de confiança en tot i en tothom, l’angoixa que tendeix a ser absoluta. A aquests estats no els molesta –al contrari– que els ciutadans tinguin tendència a sentir-se perseguits, a veure a tot arreu la mà d’aquest Leviatan titànic i voraç que creu, o simula creure, que protegeix els ciutadans de si mateixos. En cas que les sospites del personatge no tinguin fonament, el podríem titllar de conspiranoic; amb aquesta paraula posem l’èmfasi en la deriva psicològica del protagonista, i no pas en la capacitat manipulativa dels poders ocults. Sovint el lector de literatura paranoica no sap fins ben avançada l’obra si el protagonista té problemes mentals o si la conspiració existeix de debò.

Una vegada refets de la Segona Guerra Mundial, situats en una Guerra Freda delirant, amb els pressupostos de l’FBI i de la CIA desbocats i amb una tecnologia que permet multiplicar els seguiments personals, les escoltes telefòniques i els arxius detallats de milers de ciutadans, els Estats Units estaven a punt d’entrar en l’estadi paranoic, tant en la ficció com en la realitat. El 1962 Vladimir Nabokov va publicar la novel·la Foc pàl·lid, que treu un gran partit de les possibilitats creatives de la paranoia. Va ser també aquest any quan Orson Welles va dirigir la pel·lícula El procés, basada en la novel·la de Kafka. El 1963 es va publicar El mite tràgic de L’Àngelus de Millet, el llibre de Salvador Dalí que desenvolupa el que ell anomena “mètode paranoicocrític”, que també parteix de la capacitat transformadora de l’obsessió. 

Les clavegueres de l'estat

A partir de l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963, es van fer populars els dubtes sobre la intervenció de les clavegueres de l’estat a l’hora d’intervenir en la política i, de retruc, en les nostres vides. Aquests dubtes es van consolidar arran dels assassinats de Malcolm X, de Martin Luther King i, sobretot, de Robert Kennedy, el 1968, que van posar en evidència el mateix patró d’actuació. Des de llavors, les relacions internacionals passen a ser vistes com un guió irresolt, ple de fúria, i que incorpora un nou paradigma: la violència entesa com una manera eficaç i desacomplexada d’eliminar els rivals. 

Que la nostra vida no és el que sembla sinó que forma part d’una estructura oculta s’ha convertit en un dels grans temes narratius del segle XXI. Ricardo Piglia ha provat de definir aquesta tendència: “Todos son sospechosos, todos se sienten perseguidos. El criminal ya no es un individuo aislado, sino una gavilla que tiene el poder absoluto. Nadie comprende lo que está pasando; las pistas y los testimonios son contradictorios y mantienen las sospechas en el aire, como si cambiaran con cada interpretación”. 

El novembre del 1963, quan es produeix l’assassinat de JFK, la majoria de ciutadans encara creuen en la teoria de l’assassí solitari. El 1965 es publica La subhasta del lot 49, de Thomas Pynchon, i el 1968 arriba una obra clau: Els androides somien xais elèctrics?, de Philip K. Dick (origen del film Blade runner), que llança la hipòtesi de la paranoia global: ¿i si fóssim ens artificials que ens hem cregut que som humans?

De mica en mica, les teories de la conspiració fan que per primera vegada s’instal·li en la cultura popular una manera d’entendre la narració que fins aleshores era pròpia de les avantguardes: el final obert, que deixa en mans del lector/espectador la resolució d’una obra. Des del novembre del 1963, el desenllaç i el final tancat són anacronismes. L’assassinat de Kennedy va accelerar la transformació del món aristotèlic en l’actual postmodernitat autodescreguda. El pessimisme que irradia el magnicidi de Dallas es globalitza. L’acumulació de la informació –transformada en entreteniment– genera incertesa, el lideratge carismàtic entra en crisi, s’instaura el desencís polític, el progrés deixa de ser una hipòtesi versemblant. Com les novel·les de Kafka i com els conflictes actuals, l’assassinat de Kennedy no tindrà conclusió.