Més que no pas un escriptor o un intel·lectual, G.K. Chesterton és tot un continent literari. Les dimensions i la diversitat de la seva obra conviden a llegir-la, però sobretot a explorar-la. Autor d'un centenar de títols, va tocar tots els gèneres: el conte, el teatre, la novel·la, el periodisme d'opinió, la crítica de llibres i art, la biografia, les apologies de caràcter religiós... També va ser un polemista incansable -contra el capitalisme i el socialisme, a favor del cristianisme i de la justícia social-, amb una facilitat esbalaïdora per a l'estocada aforística, l'observació insòlita i tonificant, i el comentari ideològic ple de seny, sagacitat i malícia. "La tolerància és la virtut de l'home que no té conviccions", va dir una vegada. Un dels seus entusiastes més il·lustres, Jorge Luis Borges, que va agafar de Chesterton el gust per les paradoxes entre entremaliades i transcendentals, va afirmar que " su vastísima obra no encierra ni una sola página que no ofrezca una felicidad ". Si això és cert, la publicació en un sol volum (de 938 pàgines) de tots Els relats del pare Brown constitueix, per als lectors catalans, una promesa de felicitat massiva.

Juntament amb la novel·la L'home que fou dijous , els contes del pare Brown són la creació chestertoniana més coneguda. S'entén: les aventures d'aquest "capellà catòlic romà baixet d'aspecte polsós" que és capaç de resoldre sense ni immutar-se els misteris més marejadorament estrambòtics, i de fer-ho, a més, amb una combinació reconfortant d'humor, enginy i bondat, resulten addictives. A més dels cinc reculls íntegres publicats per l'autor -el primer, La innocència del pare Brown , és del 1911, i l'últim, L'escàndol del pare Brown , del 1935-, el volumàs de RBA-La Magrana inclou també tres relats esparsos. En total, són 51 relats d'entre 15 i 25 pàgines cada un. La feinada de posar-los en català ha anat a càrrec d'Imma Estany. Tenint en compte el gust de Chesterton pels jocs de paraules, per la prosa espurnejant i per les deliberades confusions que desafien a ser clarificades, la traducció s'intueix molt meritòria i molt notable.

Ambiciós, brillant i juganer, Chesterton va proposar-se, amb la figura del pare Brown, de crear un detectiu literari diferent, que amb la seva extravagància antiheroica trenqués els motlles de l'heroi del gènere que havien establert els mítics August Dupin, d'Allan Poe, i Sherlock Holmes, de Conan Doyle. Quan Chesterton va concebre el seu detectiu, Holmes feia anys que feia furor a Anglaterra, i va voler erigir el pare Brown en contrafigura. És cert que els dos detectius comparteixen algunes característiques -són observadors i racionals-, però són més els atributs que els diferencien. Mentre que Holmes és una màquina mental que sempre fa gala d'una fredor inhumana i que en tot moment converteix en espectacle les capacitats deductives, Brown sembla mediocre i distret, és un moralista que se sent còmode treballant a còpia d'intuïcions, i traspua empatia per tots els que l'envolten.

Una altra diferència substancial és que Holmes es pren els crims que investiga com un repte per al seu intel·lecte pivilegiat, mentre que el capellà de Chesterton se'ls pren com una manera de fer que la rectitud moral triomfi o no perdi peu del tot davant dels mals del món: per això a vegades no denuncia els culpables i els dóna una última oportunitat de redempció. És interessant, també, comparar-ne els narradors. El doctor Watson narra les gestes de Holmes des d'una estupefacció admirativa. El narrador del pare Brown, en canvi, és una tercera persona omniscient que narra els fets amb enginy, humor i humanisme, conscient d'estar muntant un artifici -tant literari com existencial- prodigiosament sofisticat. La lliçó de fons dels relats és que, malgrat les evidències, la realitat mai no és unívoca ni literal, i que és necessària la recargolada perspicàcia de les paradoxes per desxifrar-la. Per vehicular aquesta lliçó, que és una visió del món, l'autor fa servir una prosa imaginativa, rutilant. Dues paradoxes per acabar: així com el pare Brown és un homenet monumental, l'exuberància verbal és, en Chesterton, la forma més exacta de la precisió.