Josep Conrad és un escriptor que difícilment pot decebre expectatives: l'impacte pertorbador de les seves narracions queda llargament emplaçat en la memòria, i sublima la intel·ligència més acomodada. Per això és bo llegir aquest volum, Contes del neguit , tan llaminer i que acaba d'aparèixer, que aplega cinc relats sensacionals, amb una esplèndida traducció de Ferran Ràfols Gesa, i publicats molt bé per Editorial Alpha.

En realitat, Joseph Conrad era Józef Teodor Konrad Korzeniowski (Ucraïna, 1857-Kent, 1924), fill d'un dramaturg polonès que es va fer a la mar durant vint anys, emprenent una sèrie de viatges fabulosos que acabarien embellint d'exotisme aclaparador gran part dels seus paisatges literaris. Lord Jim (1900) i El cor de les tenebres (1899)ressonen, i amb raó, com a obres mestres de la literatura universal, però llegint aquests Contes del neguit -reunits per primera vegada l'any 1898-descobrim admirats que l'ordre d'aquest cànon tan manifest podria ser fàcilment intercanviable. Relats com Els idiotes , Una avançada en el progrés , El retorn i Karain, un record són autèntiques meravelles angoixants d'una habilitat literària minuciosa i extraordinària.

Cinc històries que el mateix Conrad va voler publicar juntes malgrat la temàtica -si deixem a banda el neguit substancial que generen- sigui sorprenentment variada. El primer conte, Karain, un record , i l'últim, La llacuna , ens situen a l'arxipèlag malai i ressegueixen l'ombra allargada, impregnats com estan d'aire exòtic, violència i ànsia, d' Un rodamón de les illes . El primer és prodigiós. Hi ha dos relats més, però, que sobresurten i desconcerten per la seva temàtica, i produeixen un rotund estranyament, si pensem en aquell teixit habitual que l'escriptura de Conrad va produir abundosament: Els idiotes , un conte situat a la Bretanya francesa amb un desenllaç visual de primer ordre, en què l'escriptor desplega un virtuosisme de sensacions fantasmagòriques, i amb què treu a la llum una autèntica concepció amoral de la vida; i El retorn , un relat meravellós situat a la ruralia bretona, en què Conrad genera l'espurna d'un conflicte matrimonial a través d'un impressionisme extrem i solipsista, en què tot el que veiem és el flux continuat d'efectes que acaben produint un estat de consciència delicat i angoixós, pertorbat per una moral victoriana anihiladora i per la distància insondable de dues sensibilitats oposades. Unes narracions que respiren un cert aire autobiogràfic prou indissimulat i explícit, del qual el mateix Conrad sembla rabejar-se. Una avançada en el progrés és un altre conte sensacional, genuïnament conradià, situat a l'Àfrica Central i que encavalca tota l'atmosfera climàtica asfixiant i portentosa que també trobem a El cor de les tenebres .

Cinc relats que posen l'home al descobert, en què la venjança, l'estupidesa, l'orgull i el xoc de cultures funcionen com a resort del mal, un mal que acaba generant actes violents, mostrant els abismes de l'horror i el neguit de la desesperació humana. Conrad és un mestre de l'ofec i la sospita, del llenguatge culte i minuciós, de la força fulgurant i prosaica, de la precipitació fabulosa en els esdeveniments, de l'alteració psicològica. M'afigura, però, que la grandiositat literària de Joseph Conrad resulta tan prodigiosa i excitant com torbadora.