BarcelonaA partir dels pares de la psicoanàlisi, Sigmund Freud i Jacques Lacan, el psicoanalista Miquel Bassols (Barcelona, 1963) projecta la seva mirada sobre la crisi de la democràcia a l’assaig Autoritat i autoritarisme (Publicacions Universitat de València, PUV). Què li passa, segons l’autor, a la, diguem-ne, gran família desestructurada de la democràcia liberal? Doncs que la demanda d’un pare com els d’abans (dels que s’imposaven, amb autoritat dura) i d’una mare com les d’abans (protectora, amb autoritat tova) han portat l’autoritarisme populista. La nostàlgia patriarcal ens està conduint a una mena de democràcies sense política, el que Conor Gearty ha definit com a "neodemocràcies totalitàries" i el que Marcel Gauchet va adjectivar com a democràcia "exclusivista, doctrinària i autodestructiva".

Aquesta és la paradoxa del pare, que és la mare de totes les paradoxes, diu Bassols. El complex d’Èdip (matar el pare) ens està conduint a matar la democràcia convertint-la en una caricatura d’ella mateixa. Aquest enyor patriarcal té alguna cosa de religiós, de necessitat de creure i, per tant, d’obeir. Recorda la "servitud voluntària", que deia Étienne de La Boétie, l’amic de Montaigne. Es tracta de creure algú i creure en algú sense saber ben bé per què. L’autoritat populista, antipolítica, que aparentment s’erigeix contra el poder institucional, es fonamenta en aquest tipus de creença més emocional que racional, i en la confusió entre poder i autoritat: just aquí hi ha el principi de l’autoritarisme. Trump tenia poder, però de tant violentar-lo, al final ha perdut tota autoritat (esperem que sigui un final definitiu).

Bassols recorda que la democràcia no pot venir tan sols de la simple legalitat sinó que és la legalitat la que ha de provenir de la conversa democràtica, és a dir, del reconeixement de l’altre. Només així existeix política democràtica de debò: els animals polítics són els que parlen. L’autoritat implica reconeixement mutu entre dos subjectes que es donen la paraula. Què és, sinó, un Parlament? Un lloc on es parla, on es construeix la legalitat. I després hi ha l’autoritat de l’àrbitre, de la justícia, que en última instància interpreta les lleis: però la judicialització de la política i la politització de la justícia han fet perdre autoritat a l’una i l’altra. De fet, una teoria de l’estat (de la democràcia liberal) mai no pot basar-se en el poder de la força, sinó en el reconeixement de l’autoritat. Com més fa servir la força, ja sigui física o legal, més perd l’autoritat política.

L’autor encara va una mica més enllà per assenyalar que, un cop constatat l’impossible retorn als ideals clàssics de l’humanisme i la Il·lustració, toca abandonar "la lògica fàl·lica del Tot" per abraçar la "lògica analítica femenina del No-Tot": no existeix un Altre complet i consistent, una autoritat sense contradicció interna. La lògica femenina és una democràcia en què cadascú s’inclogui en l’Altre. Dit d’una altra manera: "Ser, assumint l’escissió, la divisió subjectiva inherent al fet d’existir. Hamlet simplement no pot –o no vol– pagar el preu que implica desitjar i escollir el que es desitja. Perquè escollir vol dir perdre l’objecte ideal i suposadament complet, el paradís somiat, ja sigui que l’anomenem Ítaca [per cert, Kavafis no parlava d’Ítaca, sinó d’Ítaques], Independència, Unidad de destino en lo universal, Amor del pare, Desig de la mare o de qualsevol altra manera". En fi, tota elecció suposa una pèrdua de gaudi i la pitjor política és aquella que segueix alimentant "una promesa de gaudi sense pèrdua, tan llaminera com impossible".