La història de l’òpera va de bracet amb el desenvolupament d’una classe urbana o burgesa; i l’auge i la caiguda d’aquesta classe són molt fàcils d’identificar en molts àmbits de l’art, especialment en l’òpera. Aquest fenomen és prou visible en l’evolució de les partitures musicals per elles mateixes, però encara ho és més en la transformació dels arguments i, sobretot, dels llibrets d’òpera, entre els segles XVII i XIX.

El mite d’Orfeu i Eurídice és un magnífic exemple del que diem. Una de les primeres obres amb l’argument d’aquest mite és l’òpera de Monteverdi L'Orfeo, no la primera que mai es representés, però considerada, tanmateix, la primera gran òpera de la “modernitat” (1607). En aquesta peça, el mite grec original és respectat absolutament: Orfeu burla la interdicció de girar-se a contemplar Eurídice quan ha anat a l’avern a rescatar-la, i ella és condemnada per sempre al regne dels morts. Apol·lo baixa en ajuda d’Orfeu, el consola i se l’emporta a les esferes celestials perquè des d’allà contempli Eurídice, sempre segons una mitologia clàssica que no suposava ni flames ni turments.

L'inici del final feliç

Orfeo ed Euridice, de Gluck, estrenada l’any 1762, ja és una altra cosa. El Segle de les Llums, que tira a menyspreador de tota teologia, fins i tot la pagana, no hauria suportat una obra escènica en què no triomfés l’amor, i per això Gluck, després que Eurídice davalli al regne dels morts per segona vegada, fa aparèixer un Amor que farà de mitjancer, cosa que no estava prevista en el mite original, i torna a reunir la parella en feliç abraçada, per sempre, a la terra dels vius. És l’inici de l’anomenat lieto fine, o final feliç, tan habitual en el teatre i l’òpera del segle XVIII, i en quasi totes les comèdies de qualsevol temps.

Uns cent anys després, Jacques Offenbach va escriure Orphée aux enfers (1858, revisada el 1874), i llavors van culminar les transformacions d’un mite antic per a satisfacció d’una burgesia ja molt espatllada, i generalment inculta i força ignorant del passat: fins fa poc, la burgesia només creia en un futur cada vegada més pròsper. En aquesta òpera tot hi és caricatura, transvestiment i mal gust: hi ha can-cans, hi ha galops, i una comicitat estripada, molt pròxima al vodevil. Quan Orfeu torna a l’àmbit dels vius amb Eurídice –a la qual, de fet, no suporta–, Zeus li dona una puntada de peu al cul, que fa que es giri. I Eurídice torna a l’avern, per a gran alegria i bacanal de totes les ànimes (i cossos) dels difunts. Així transforma el present històric els mites d’un temps pretèrit.