L’italià Giorgio Agamben (Roma, 1942) és un dels grans pensadors d’Occident. El tema de l’origen del poder és central en la seva obra. Agamben ens recorda com al segle XIV els monjos franciscans es van desmarcar de la cúria romana: “Només acceptaven el dret de no tenir cap dret”. El dret principal al qual renunciaven era el de propietat, cosa que, esclar, va posar molt nerviosos els teòlegs oficials del Vaticà. Els franciscans defensaven la pobresa absoluta i ho feien a partir de la idea de “l’ús de fet, no de dret”. Creien que no calia posseir els objectes per poder-los utilitzar. Recorda una mica al moviment okupa, no? O a la lluita contra els desnonaments, és a dir, pel dret a l’habitatge per damunt del dret a la propietat.
El papa i jurista Joan XXII va renegar de la butlla del seu predecessor, Nicolau III, que havia acceptat la tesi dels teòlegs franciscans i va negar l’ús separat de la propietat. “Segurament trobem aquí la primera teorització del consum. I és que en el fons el que està dient [Joan XXII] és que l’ús no existeix sinó que, de fet, només existeix el consum. Una idea que té molta validesa per a nosaltres, que ja no usem sinó que consumim”.
Aquestes reflexions formen part de l’obra d’Agambem Arqueologia de la política que ara ens arriba de la mà de l’editorial Arcàdia, amb traducció de Robert Garcia Orallo, i que recull les lliçons que va impartir a la càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona l’abril del 2014. Agamben es capbussa en la gènesi de les paraules, en concret i sobretot, del verb usar, que considera central per entendre les idees de política i poder. Cita Walter Benjamin, per a qui “la justícia consisteix, més aviat, en la condició de ser un bé que no pot ser apropiat”. Ja no es tracta, com els franciscans, de renúncia a la propietat, sinó que les coses són directament inapropiables. És més radical.
Per exemplificar-ho, Agamben posa l’exemple del cos: és ben nostre, però alhora té vida pròpia, ens hi hem d’adaptar (no podem decidir no orinar, per exemple). El mateix amb la llengua: la relació que un hi té “comporta dues polaritats oposades: una de propietat i una d’impropietat. Tota relació profunda amb la llengua les implica totes dues. És interessant, en aquest sentit, l’exemple dels autors que escriuen en llengua estrangera, a través d’aquesta relació d’impropietat”. I un tercer exemple és el del paisatge, aquell paisatge que estimem, que considerem nostre: “El paisatge no el podem posseir. Per això és tan terrible destruir el paisatge. Quan ho fem, possiblement estem destruint la relació més autèntica que mantenim amb el món”.
La política també és tot això. No és l’esgrima que veiem aquests dies de campanya electoral. La de debò està en l’arqueologia de les paraules, els conceptes i les idees. Què entenem per poder, propietat, justícia o identitat? Acabo amb aquest darrer concepte: “Quan es parla d’identitat no s’ha d’oblidar que es tracta d’una realitat temporal i discontínua”. Agamben fa seva la visió de Shlomo Pines, segons el qual, al revés de l’enfocament habitual, el desenvolupament històric discontinu és un fet i la identitat és un problema. O, dit d’una altra manera, la diversitat és la norma i l’homogeneïtat el problema.
