BarcelonaLa Fundació FAD Joventut acaba de fer una enquesta entre la població adolescent del país i la seva relació amb les noves tecnologies, entre altres qüestions. L’informe corresponent assegura que la major part dels nois i noies més grans de deu anys porta un smartphone a la butxaca –ai dels pares que no l’hi vulguin comprar al seu fill!–, i que el 37% dels adolescents entre 12 i 17 anys passen més de sis hores al dia enganxats a aquesta màquina.

Això era previsible, com ho eren les conseqüències que arribarà a tenir la dependència dels més joves respecte a aquests ginys. Des del primer dia, tothom havent vist quin potencial tenia la televisió i en què ha acabat convertint-se, sabia que la utilització dels telèfons intel·ligents –guia i forja de la intel·ligència dels usuaris– acabaria com ha acabat, si és que les estadístiques no assoleixen percentatges més preocupants: com tota tècnica (la roda, la destral, l’aixada...) va ser benvinguda gràcies a l’enorme paraigua que significa la fe en el progrés –més encara la fe idiota en aquesta ximpleria que hom anomena “el segle XXI”, com si un canvi de segle pogués significar el canvi radical del signe de la història–. Com quasi totes les tècniques, o més que cap de les que coneixíem fins ara (telèfon fix, nevera, rentadora, rentavaixelles, etc.), el telèfon portàtil pot significar un pas enrere en la vida espiritual dels éssers humans (¿o és que no tenim esperit ni ànima, ni cal esmentar-ho?) i, sobretot, un perjudici molt gran en la formació de la personalitat i el discerniment crític de les coses per part, justament, dels qui es troben en l’edat d’adquirir aquesta capacitat.

Se sabia que podia passar això. Però tant els progenitors –"Ves, si li fa il·lusió, ¿per què no li hem de comprar un smartphone?"– com els pedagogs –aquests, encara més culpables– s’han refugiat en la suposada marxa lineal de la història cap al gran benestar universal (pura falòrnia) i han fet l’ull gros a un fenomen que, amb tota probabilitat, acabarà determinant la negació de la cultura de l’esforç, la fi de l’obediència a tota autoritat legitimada i l’analfabetisme funcional més inconcús.

Fa poques setmanes, un vailet a qui s’havia vetat l’ús de la connexió a internet va matar tots els membres de la família, per a ell representants de l’ordenació social dels adults: un germà gran, el pare i la mare. Aneu a saber quina guerra hi hauria al nostre país si féssim cas a aquell savi que va dir, fa pocs dies, que els nois i noies no haurien de tenir cap d’aquestes màquines fins als 18 anys.