Quan l’acte de creació es converteix en un carreró sense sortida

Va haver-hi una època en què Norman Mailer pregonava que llançaria “la pilota més alta que mai hagi travessat l’aire accelerat de les lletres americanes”. Durant aquesta època, Mailer va ser incapaç d’escriure cap obra de ficció. I les que va publicar després s’allunyaven d’aquella gran novel·la que tant havia anunciat. Perquè sí, l’ambició excessiva (i pretensiosa, en aquest cas) pot ser una drecera cap al bloqueig creatiu. Però sense una bona dosi d’ambició tampoc val la pena posar-s’hi.

L’acte de creació té el risc d’arribar a un punt mort per molts motius, que sovint es presenten junts i ben avinguts. Tant et pot paralitzar una ambició desmesurada com una documentació que se’t menja i t’atabala i que fins i tot et provoca dilemes ètics. Però, de nou, la solució no passa per tirar pel dret i tal dia farà un any, perquè -almenys a l’hora de fer segons quines novel·les- una bona documentació és tan essencial com una ambició en la dosi justa.

“La documentació, vet aquí una de les batalles del novel·lista que moltes vegades per excés o per desequilibri pot fer trontollar una bona idea”, escriu Jaume Cabré a l’assaig El sentit de la ficció (Proa). I afegeix: “Crec que tota bona documentació és aquella que, convertida en anècdota, vestit, atmosfera, costum... és necessària i no gratuïta per al desenvolupament de la novel·la, i sense la qual la novel·la no podria existir. I a més, en el moment de la lectura, la seva presència no es nota”.

Per descomptat, també et poden bloquejar les qüestions de cuina: els problemes tècnics. Les decisions d’estructura, d’estil, de personatges, d’argument, de punt de vista: tot això. Voler fer una novel·la coral, per exemple, és un repte majúscul: hi ha el perill de perdre pel camí la intensitat narrativa.

El bloqueig es pot veure com el millor que li pot passar a un escriptor

N’hi ha que pensen que el bloqueig pot ser, a la llarga, una bona notícia. La resistència és un regulador que t’obliga a aturar els plans inicials i reajustar la manera d’abordar la feinada que t’has proposat fer. Més que un obstacle, és un senyal d’alarma. Un entrebanc constructiu, si aconsegueixes superar-lo i continues cavalcant.

Eduard Márquez va omplir dilluns el Teatre Romea per explicar dalt d’un escenari que es troba en un punt mort. Fa cinc anys que treballa en un projecte de novel·la sobre la Transició i ara admet que s’ha encallat, que no sap per on tirar. El monòleg amb què l’escriptor ens va confessar el bloqueig duia un títol pertinent: Potser. Perquè potser sí que se’n sortirà i acabarà aplegant en una novel·lassa l’esperit de la Barcelona dels setanta, una ciutat plena d’aspiracions i somnis col·lectius que van esdevenir desencís. I potser no. Potser tant d’esforç acabarà en (una altra) decepció i l’obra quedarà a mig escriure.

La por de decebre la confiança de tanta gent i de decebre’s a si mateix

Autoexigent com ell sol, Márquez s’ha vist desbordat per una allau d’informació, per les discrepàncies documentals, per la dificultat d’establir els límits entre realitat i ficció i de trobar les millors solucions tècniques, però també per la por de no complir les expectatives, de no estar a l’altura de la confiança que li han regalat tants testimonis de primera mà. Se sent “el dipositari d’un munt de vides que no voldria decebre ni trair”.

L’altre dia al Romea vam aplaudir un acte d’honestedat i rigor intel·lectual que, en una vida paral·lela en què afrontéssim debats de pes en lloc de distreure’ns amb rebequeries entre tuitaires, ens podria servir per encetar una discussió seriosa sobre els processos creatius i, potser, sobre l’ambició literària que no sempre tenim ara i aquí.