Cada vegada que es parla de populisme recordo quan els presidents dels Estats Units deien que els dictadors de l'Amèrica Llatina eren uns malparits, però els nostres malparits. A tot arreu hi ha un populisme propi, un populisme dels nostres. Potser tot el que no sigui política institucional (o més aviat, tradicional) és populisme. També tot el que no és cultura oficial queda marginat de la cultura i, molt sovint, és titllat de friquisme. Als anys seixanta, el friquisme era una actitud cultural, estètica, política fins i tot. La manera com es plasmava es pot veure a les vinyetes dels Freak Brothers, de Gilbert Shelton, per posar-ne un exemple etimològic. Avui el friquisme no és res, una etiqueta difusa, un populisme cultural. En política, el populisme és el mateix: la política sense ideologia. És la diferència entre un Parlament i una reunió de veïns. Entre forrar un terrat i tenir el projecte d'un món més just.

Tothom vol un món millor, dretes i esquerres, però per als seus. L'acte polític és parlar d'això, i portar-ho a la pràctica, esclar. Com que els populismes no són precisament ideològics, es fa ben difícil determinar si un populisme és d'esquerres o de dretes, encara que sigui el populisme d'uns i no d'altres. Potser passa com a Qualsevol nit pot sortir el sol, la cançó de Jaume Sisa, i quan es fa de nit casa meva és casa de tots. Tothom hi cap, dins del populisme, vingui d'on vingui. A la novel·la Asesinatos SL (començada per Jack London cap al 1910, i acabada cinquanta anys més tard per l'escriptor Robert L. Fish –d'una altra obra seva surt la pel·lícula Bullitt, que protagonitzava Steve McQueen–), es veu un Jack London pessimista i cansat de la seva vida sedentària. S'ha fet riquíssim amb els llibres, però no ha renunciat a la seva ideologia socialista. Els personatges d'aquesta història són víctimes dels populismes de la seva època (i com va acabar tot). Han organitzat una oficina d'assassinats per posar fi, per encàrrec, a les malalties de la societat, mitjançant tota mena d'atemptats. L'últim encàrrec és eliminar-se a ells mateixos, i l'accepten quan veuen que també són una malaltia social. Mai no han renunciat a l'ètica. Quan s'acaba la política, queda l'ètica. I quan ja no queda res, ve el populisme.