Barcelona“No he tingut mai carnet de cotxe ni de moto i he anat caminant a tot arreu on he pogut. Això m’ha permès badar, que és l’actitud més enriquidora i creativa que pot tenir un individu en una ciutat”, diu Jaume Sisa. Parla amb calma i té un somriure picardiós que apareix sempre que una pregunta el sorprèn. Els llibres galàctics (Anagrama, 2019) reuneixen una quantitat ingent de material escrit al llarg de cinc dècades -entre el 1966 i el 2018- que permet comprovar que el cantautor ha sabut mantenir en molt bona forma la capacitat d’observació desinteressada de l’entorn per trobar-hi un sentit que, amb els anys, configuraria la visió galàctica del món, “una manera d’interpretar i ordenar la realitat a partir de l’acceptació de totes les realitats possibles o imaginades”.

Les gairebé 800 pàgines recollides en dos volums, a dins dels quals hi ha set llibres, expandeixen la creativitat de Sisa més enllà del territori de les lletres de cançons, amb centenars de poemes, proses, cartes i el Diari de San José, escrit el 1990, durant els anys que el cantautor es va instal·lar a Madrid, dividit entre Ricardo Solfa -cantant melòdic- i Armando Llamado, el seu compositor i lletrista. “Segurament tots portem a dintre una sèrie de màscares, però en el meu cas he necessitat treure-les i encarnar-les -reconeix-. Per què ho he fet? El motiu últim ha estat el desig de viure altres vides. La que vivim és curta, insatisfactòria, i si obrim el focus i la situem en l’Univers és només un bri de pols”.

L’influx de la contracultura

Sisa de seguida va començar a investigar “els somnis i la imaginació”, en paral·lel a l’entorn, que han nodrit el seu cançoner des dels inicis amb L’home dibuixat, escrita abans de passar dues llargues temporades a França i Tunísia, el 1966 i el 1967, acompanyant el grup Los Descendientes de Walder. “El moviment de la contracultura de finals dels 60 va ser molt important per a mi -diu-. Aquí tot es feia d’amagat i en sordina, encara estàvem en plena dictadura. A França s’hi preparava el Maig del 68 i, tot i que no podíem endevinar què passaria ni com acabaria, l’ambient era molt diferent d’aquí”.

A més de deixar-se influir per músics com Bob Dylan i els Beatles, a qui dedica un text efervescent a Els llibres galàctics, Sisa va començar a llegir autors que l’ajudarien a expandir la seva manera d’entendre la literatura. “Henry Miller em va impressionar molt i li vaig llegir gairebé tot -recorda-. Havia començat treballant a Correus i li agradaven molt la cervesa i les dones. Compartíem la mateixa experiència laboral, i també les aficions”. També hi va haver “l’escriptura automàtica dels surrealistes, que no té fronteres ni límits”, explica abans de citar André Breton. “Combinava la lectura de les avantguardes, anteriors a la meva època, amb poetes de la Generació Beat com Allen Ginsberg -continua-. Sempre m’he sentit més a prop de l’escriptura de la vida que de la de l’acadèmia”. Aquesta mirada total li ha permès dedicar cançons a marcians, boletaires i hipopòtams, com passava a l’últim disc, Malalts del cel (2016). “Envejo els hipopòtams: els humans anem cap a la catàstrofe”, assegura després d’elogiar l’aparent calma de la vida animal.

Entre l’allau d’inèdits que contenen Els llibres galàctics, que ha estructurat l’editor Ignasi Duarte, hi ha poemaris com La motorista, o el dietari de principis dels 90, en què el seu autor portava una vida nocturna i amb una gran activitat sexual. També un volum d’aforismes, Rumiacions, on es poden llegir textos com aquest: “Si no recordo no aprenc; si no aprenc no conec; en no conèixer, no sabré allò que s’ha de saber per saber que no sé res”. Un altre text de gran interès és el pregó que Sisa va fer a les Festes de la Mercè del 2008. “Va ser polèmic perquè enmig del discurs cantava fragments de cançons”, explica. Una dècada després, la defensa d’una Barcelona de barri, “treballadora, matinera, fraternal i dipositària d’una exquisida filosofia del carrer”, es llegeix amb un punt de nostàlgia: “La ciutat que vaig conèixer de petit va desapareixent progressivament sota les onades de turistes”. Ell la continuarà documentant en futures cançons.

Quatre cares

d’un cantautor imprevisible

Sisa

Després de consagrar-se amb Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Jaume Sisa va culminar una dècada de creació hiperactiva amb Transcantautor. Última notícia (1984). El músic es va “retirar” als 36 anys.

Ricardo Solfa

El 1987 va aparèixer el disc Carta a la novia, signat per Ricardo Solfa, “que volia renovar la cançó melòdica hispanoamericana en contraposició al rock americà”. Va publicar dos elapés més i el single Yo quiero un tebeo.

El viajante

El 1996 Sisa es va transformar una vegada més, aquest cop en El Viajante, un personatge galàctic que “pertanyia a l’Associació d’Avorrits Anònims i era soci del Club del Foraster”. Es va esfumar després de publicar un llibre-disc.

El retorn de Sisa

Sisa va tornar a primera línia al costat de Pascal Comelade amb Visca la llibertat (2000). Des de llavors ha anat publicant discos. L’últim és un dels seus cims creatius, Malalts del cel (2016).