BarcelonaD’acord que els usos de ser i estar són un os dur de rosegar: la casuística és llarga i complexa i el fet que no coincideixi amb el castellà, ens agradi o no, ho fa encara més difícil. Però, afortunadament, hi ha casos clars: per a la simple constatació de la presència en un lloc, en un espai físic, utilitzem ser. No hi ha dubte possible. No hi ha la típica excepció que enreda. Res. Som en un lloc i punt. És fàcil d’explicar i d’aplicar. Doncs ni així. 

És normal que a casa, amb la canalla, tinguem oberta una petita batalla per foragitar aquests estar, però no ho és tant que el Gran Teatre del Liceu estigui ple de cartells orientadors que diguin “Esteu a l’escala X”, tal com denunciava a Twitter el tècnic de Softcatalà Jaume Ortolà (que també feia un memorial de greuges amb les nombroses faltes dels subtítols de l’última òpera, subvencionats, esclar; d’això en podem parlar un altre dia).

Ja fa temps que, en aquest ús concret, el d’ubicar o localitzar coses, persones o llocs en l’espai, l’estar va guanyant terreny al ser. És a dir, parlant clar: calquem el que es fa en castellà. Però, curiosament, l’estar el tenim més ben instal·lat en frases afirmatives que en negatives. Així doncs, si algú pregunta “Saps on estan les claus, que fa mitja hora que les busco?”, la majoria de catalanoparlants amb una mica d’intuïció no respondrien mai “Aquí no estan”, però, en canvi, alguns podrien dir “Estan aquí!” o “Aquí, estan!” Potser en frases negatives ens grinyola més perquè hi trobem a faltar el pronom locatiu hi (“Aquí no hi són” o “No hi són, aquí”) i en les afirmatives no (“Són aquí!” o “Aquí, són!”). També hi té a veure la posició de l’adverbi i l’entonació. En tot cas, els parlants que utilitzen ser o estar en funció de si afirmen o neguen existeixen. I cada vegada n’hi ha més. El dubte és fins quan continuaran sentint com un calc l’“Aquí no estan”. 

Per sort, la història ens ha deixat un icònic testimoni de català no interferit: el famós “Ja soc aquí” de Tarradellas. Però si les actuals institucions no estan a la seva altura, per molt que ens hi escarrassem els que intentem ensenyar català a grans i petits, a gent d’aquí i a gent de fora, cagada l’hemus. O, per ser fidels a l’esperit nadalenc, cagada pastoret.