La vida de Sam Greenlee (Chicago, 1930–2014), l’autor d’El nostre infiltrat a la CIA, fa pensar en una pel·lícula de James Bond que hagués estat escrita i dirigida per Spike Lee. Descendent del Sud profund, amb tota l’herència terrible i tràgica –l’esclavitud– que això comporta, Greenlee va ser un estudiant aplicat i meritori i va anar obrint-se camí en uns Estats Units estructuralment deformats pel racisme segregacionista blanc. D’adolescent i de jove, va participar en organitzacions a favor dels drets civils dels negres, va estudiar en diverses universitats (Ciències Polítiques) i, finalment, va entrar a l’exèrcit, on va estar dos anys. D’allà, va passar a l’Agència d’Informació dels EUA (diplomàcia, propaganda, espionatge) i es va convertir en un dels primers agents negres mobilitzats a l’estranger. Va servir a l’Iraq, el Pakistan, Indonèsia i Grècia. Havent ja deixat el servei, el 1969 va obtenir una considerable notorietat literària amb El nostre infiltrat a la CIA, que fa pensar en la novel·la Trampa-22 de Josep Heller però com si hagués estat reescrita per Malcolm X i Richard Pryor.

Algun crític va descriure la novel·la com “un programa per a la revolució”. Pot semblar exagerat, però és un comentari exactíssim. Basti dir que, quan el 1973 se’n va estrenar la versió cinematogràfica, amb guió del mateix Greenlee, totes les còpies que se n’havien fet van desaparèixer al cap de pocs dies, suposadament confiscades per l’FBI. Fins i tot vist amb la perspectiva dels anys, quan tants gestos revolucionaris dels 60 i 70 han quedat desfasats i semblen ingenus, s’entén que l’obra de Greenlee inquietés l’hegemonia blanca americana. Perquè funciona, tot alhora, com una sàtira demolidora contra el racisme nord-americà (sobretot contra el racisme paternalista, cínic i prepotent dels progressistes que van d’antiracistes i contra la connivència dels negres de classe mitjana que fan el joc als blancs perquè ells ja estan bé com estan), com una fantasia de venjança racial plausible, com una reivindicació de la legitimitat del ressentiment dels oprimits i com una crida combativa i desacomplexada a recuperar l’autoconeixement i l’autoestima negres.

Vet aquí un breu resum de l’argument. Dan Freeman és un home negre intel·ligent, atlètic, guapot i capaç que als 60 entra a la CIA gràcies a un programa governamental que pretén dessegregar-la. Tot plegat és una operació de maquillatge impulsada per un polític liberal que vol recuperar el vot negre, però en Freeman, de classe baixa i, per tant, un intrús a les esferes del poder, aprofita l’ocasió. Adquireix coneixements polítics i militars, tècniques de dissimulació i de combat, i per fi aconsegueix ser admès a la CIA. Al cap d’uns pocs anys treballant-hi, durant els quals amplia la seva capacitat operativa, Freeman renuncia a la feina i retorna al seu gueto natal de Chicago com a treballador social. ¿Per ajudar els joves negres víctimes de la pobresa i el racisme sistèmics? No. Per ensenyar-los tot el que sap, organitzar-los i instigar-los a una revolta armada.

Si l’argument és explosiu, perquè Greenlee el desplega d’una manera frontal, trepidant, absolutament ideologitzada i sense cap mena d’eufemisme, l’estil, la mirada i el to encara ho són més. La prosa precisa i frenètica –bona traducció de Josep Grau–, plena d’apunts i comentaris sarcàstics tan hilarants com dissolvents, així com els jocs i els sobreentesos intel·ligentíssims que l’autor fa amb tota mena de prejudicis i d’estereotips relacionats amb la raça, la lluita de classes i la guerra freda, converteixen la novel·la en pura dinamita. Més de mig segle després de ser publicada, continua explotant la mar de bé.