Pau Claris (1586-1641) és conegut per haver estat president de la Generalitat a l’inici de la Guerra dels Segadors, la revolta contra els exèrcits del comte-duc d’Olivares, i haver declarat la República Catalana sota la protecció de França, gràcies a un acord amb el cardenal Richelieu. La seva mort encara no ha estat aclarida, i segurament no ho estarà mai. Historiadors com John H. Elliot i Josep Sanabre creuen que va ser enverinat amb aigua tofana, també coneguda com acqua di Napoli, una barreja d’arsènic i herbes força emprada als segles XVII i XVIII i aleshores difícil de detectar. Sembla que el seu secretari, Rafael Nogués, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps. La cort de Madrid tenia poderosos motius per eliminar-lo. Sense ell, es creia plausible arribar a un acord, cosa que, tanmateix, no va passar.

Tot això ho explica l’historiador Antoni Simon en la biografia sintètica –no arriba a cent pàgines– que conforma el número 375 de la col·lecció dels Episodis de la història de Dalmau Editor. Però més enllà del misteri de la mort, val la pena destacar dos detalls polítics interessants.

Pau Claris, membre d’una nissaga de juristes —els juristes eren aleshores puntals de les institucions catalanes—, havia estudiat lleis a Roma i Pisa, i va tenir un ascens ràpid en la carrera eclesiàstica, de manera que als 26 anys, el 1612, era nomenat per al rellevant càrrec de canonge de la Seu d’Urgell, i el mateix any obtenia un benefici de la catedral de Barcelona, ciutat on residiria de manera definitiva a partir del 1621 i on faria de síndic i advocat del capítol urgellenc. A partir del 1622 comença a implicar-se directament en assumptes de la Diputació del General o Generalitat.

El 1626, quan les tensions políticoinstitucionals amb Olivares ja estan a l’ordre del dia, arriba la qüestió de la qual volia parlar: un cop dissoltes les Corts d’aquell any pel xoc irresolt amb la corona espanyola, Claris és nomenat membre de la Visita, ens creat el 1599 per fiscalitzar els abusos i corrupteles en el si de la Generalitat. Per entendre’ns, una mena d’Oficina Antifrau. A cada cas hi dedicava tres mesos en tres fases: ofensa, defensa i sentència. La Visita dels anys 1626-1627, liderada per Claris, va dictar 144 sentències i va imposar multes per valor de 17.418 lliures. I per primer cop va publicar un sumari de 136 pàgines com a exercici de transparència del que havia fet aquesta institució fiscalitzadora.

Claris va anar agafant cada cop més relleu polític, fent-se amics i enemics notoris. En el marc de la guerra d’Espanya amb França, el refús a l’allotjament de l’exèrcit espanyol —i també de l’augment de la pressió fiscal i del reclutament d’homes— anava enverinant cada cop més l’ambient a Catalunya. És en aquest punt quan el 1638, pel tradicional sistema d’insaculació (es posaven els noms elegibles en un sac, en aquella ocasió 524, i una mà innocent n'escollia un) van ser elegits diputats de la Generalitat Pau Claris, Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana. Tots tres eren personalitats que havien destacat en la defensa del constitucionalisme català. L’historiador Antoni Rovira i Virgili creu que l’extracció a sort de Pau Claris va ser manipulada. M’inclino a donar-li la raó, tot i que, esclar, no hi ha proves.

Així doncs, tenim que Claris va ser exemplar en la seva feina de transparència administrativa, però que, alhora, s’hauria avingut a una elecció diguem-ne fraudulenta que, d’altra banda, devia ser una pràctica no excepcional. En tot cas, Simon, en aquesta breu biografia, hi inclou per primer cop el testament del personatge, que va fer redactar el 1637, poc després de superar la ratlla dels cinquanta anys i veient el seu protagonisme polític creixent i el caire perillós que agafaven les coses. Va fer hereva universal la mare i, en cas que faltés, el seu germà Francesc, que el 1638 era conseller segon del Consell de Cent de Barcelona, institució que va participar activament en la revolta al costat de la Generalitat. Els dos germans van fer pinya. I Pau ho va pagar amb la vida.