Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació, allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta magna sota l’empara de la solidesa política i administrativa d’un estat.

A la Grècia del període clàssic no hi havia paraula equivalent a nació; era la polis, o ciutat, allò que conferia i assegurava la independència d’un conjunt de ciutadans. Va ser l’Edat Mitjana la que va començar a parlar de nacions i, molt més tard, al primer terç del segle XIX, es va començar a parlar de nacionalisme amb un èmfasi que va portar conseqüències no del tot agradables. Les mateixes paraules alemanyes gemeinschaft (comunitat) i volk (poble) van ser utilitzades grollerament per règims no precisament democràtics. També popolo i nation són encara paraules sospitoses.

Per això cal celebrar que Catalunya s’hagi adonat que allò que cal posseir és un estat, una administració independent i, en el límit, un exèrcit propi; perquè els atributs atorgats tradicionalment a la paraula nació rarament es troben tots junts en cap país del continent. A totes les nacions contemporànies es parlen diverses llengües, hi ha paisatges i costums molt diversos, hi conviuen religions molt diferents, hi existeix una gastronomia variada i el clima presenta diferències visibles. I, qüestió no menor, pertot hi ha gent rica i gent miserable. Amb altres paraules: reclamar una independència en nom de la llengua, el paisatge, la història passada o els costums és avui una proposta idealista. Per contra, voler tenir a les mans tota la potència que escau a un estat, amb els seus tres poders, a més del quart —la burgesia, molt potent a Catalunya—, és una mesura de realisme polític: l’única estratègia fefaent per aconseguir posseir un estat propi, llevat que un poble s’alci en armes, cosa que a Catalunya s’ha fet en múltiples ocasions, amb poc èxit.

El lector que vulgui aprofundir en la dualitat estat-nació, el lector que vulgui acceptar que un estat és una entitat política concreta, versemblant i efectiva, i la nació un concepte variable i deliqüescent, llegirà amb profit aquests llibres: Benedict Anderson, Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la difusió del nacionalisme (Afers, 2005); Jürgen Habermas, Más allá del estado nacional (FCE,1999); Carl Schmitt, Romanticisme polític (en alemany, Duncker & Humblot, 1991), i Hugh Seton-Watson, Nacions i estats (en anglès, Methuen,1977).

Saber, a més de sentir, sempre és bo.