La verola (o pigota) del mico (o dels micos) ens recorda que en català normatiu del mono (simi) n’hem de dir mona o mico. Per a un etimòleg no resulta evident. Mentre que mono (simi), segons Coromines, “apareix ja al segle XV, no gaire després de mona”, el castellà mico neix al Carib i penetra al català a principis del XIX. Tots dos tenen l’estigma, per als puristes, de la o àtona final. Per què, doncs, mico és correcte i mono no? Contra el tardomedieval mono hi conspiren diversos factors: 1) que sembla que amb mona ja fem; 2) que mono per bufó ha sigut objecte de persecució sistemàtica; 3) que ens sembla –i és fals– que mono ve del castellà i mico no. Estrictament, és mona i no pas mico el terme col·loquial genèric, perquè mona equival a simi, i mico és simi de cua llarga, però potser l’ús del masculí com a gènere no marcat hi ha pesat més.

L’arrelament de mico l’avalen molts girs, alguns de ben idiomàtics. És el cas de “Costa un colló de mico” o, més breu, “I un colló de mico!”, “De colló de mico!” Sembla que als testicles dels micos se’ls atribuïen grans propietats. També parlem de mico filós referint-nos a algú desnerit i poca cosa en un to entre menyspreatiu i afectiu. Amb un filós que Coromines no sap si atribuir a “fer fila” o “als pèls i filagarses dels micos petits”. Per no parlar de “Fer el mico”, com les meves filles, o de “Tornar-se mico”, com m’hi fa tornar el cub de Rubik. És de més dubtosa genuïnitat “Tenir micos a la cara”, com quan algú et mira i no saps per què.

Però anem a altres sentits de mono. Un d’indiscutible és monofònic. I veig indefugible, en registre col·loquial, el de síndrome d’abstinència i, en un sentit més ampli, ànsia irrefrenable. Ja l’accepten el DNV i l’ÉsAdir, i tant el DIEC2 com el GDLC l’haurien de posar a la cua. També mono per granota (vestit d’una sola peça) sembla massa viu i arrelat per no tolerar-lo informalment. I el mono que vol dir bufó ja té mig peu dins des del moment que el DIEC2 accepta que monada vulgui dir “persona o cosa bufona”. El mono (simi) tardomedieval té, doncs, en català, bastants aliats.