El que es va perdre Richard Gere a la fira de Guadalajara

GuadalajaraAl pavelló de Barcelona, els autors són un mapa canviant. L’Ajuntament de Barcelona ofereix a la majoria dels participants quatre nits d’allotjament, a més dels vols. Igual que la majoria dels escriptors joves i sense fills, jo he decidit allargar l’estada, i cada tarda passejo cap a la FIL, com els nostres pares, suposo, anaven al cinema, aviam què hi posen. Primer vaig mirar de voltar-la tota, de no ser injust ni parcial, però la FIL, com a fira, és un mastodont inabastable, i un muntatge essencialment antiliterari. Una gran estesa de parades amb els llibres embotits en plàstic, impossibles de fullejar. Cinc o sis vegades hi passejo intentant comprar-hi un llibre i sempre aquesta visió dels llibres plastificats me’n desactiva les ganes. Em rendeixo definitivament quan em trobo, mig desubicat, davant l’estand d’una empresa mexicana d’intel·ligència artificial per a l’edició dita “tirant lo blanch”. El seu eslogan diu “lo vemos diferente”. Penso que sí. En comparació, el pavelló de Barcelona és acollidor, i està just a l’entrada. Acabo dirigint-m’hi exclusivament.

Com que els autors van i venen, a banda de l’organització, una de les poques figures estables és el Rafael. Et saluda quan entres al reservat de Barcelona, tocat i posat malgrat la calor que hi fa, set dies a la setmana en aquell racó mal ventilat on treballa l’oficina tècnica, i sempre t’ofereix alguna beguda i li dic gràcies, perquè a Mèxic tothom diu gràcies en català. El somriure no li dissimula la suor. Ell és una de les marques del privilegi en què els escriptors convidats surem, en aquella ciutat. Un dels taxistes, quan li preguntem si la ciutat és segura, ens mirarà i ens dirà, tot passant-nos una mena d’escàner ètnic: oh, i tant, “aquí no está permitido tocar a los turistas”.

Un altre privilegi ens rosega: el d’haver estat escollits entre d’altres que ho mereixien tant, potser més. Sigui com sigui, una consciència d’excepció ens fa anar als actes, a veure’ns els uns als altres, ampliar horitzons, interessar-nos per tot, fer-nos suport com si fóssim uns amics que no som encara. Els mexicans no han deixat mai d’assistir, de treure el cap i interessar-se pels actes del pavelló de Barcelona, de fer preguntes amb un entusiasme que es contagia. El contrast, el bolet de classe que és la FIL a Guadalajara, fa que, en els actes, algunes converses tinguin mal encaix: les queixes sobre l’habitabilitat de Barcelona sonen a vegades fora de lloc, costa parlar de precarietat o d’una ciutat que t’expulsa. La preocupació per la llengua, en canvi, manté tota la força, i els nostres clàssics segueixen encisant i interessant. Pertot la dimensió del que som i el que fem es renegocia: a la sala d’autors et tracten com a un convidat de luxe, però la tarda que ve Richard Gere, les sales de conferències es tornen inaccessibles: les bloquegen una munió de guadalajarencs enfebrats de fervor per veure l’antiga estrella de Hollywood, i només quatre gats, després de força lluita, aconseguim accedir a l’acte sobre Roberto Bolaño, on Eduard Olesti explica coses que, Richard, ja t’hagués agradat intuir. Mentre vencem el cordó de seguretat penso que ens anem a veure els uns als altres amb una devoció que té alguna cosa de trinxera, que no tindríem si pertanyéssim a una cultura més forta, més hegemònica. Aprofitem el regal, ens parapetem sota el paraigua de la FIL, ens cuidem els uns als altres i ens recomanem llocs on menjar, passejar, ballar. Ens descobrim com a autors i ens descobrim com a éssers humans fora de casa, a una fondària sobtada i quasi violenta, perquè res t’ensenya les persones com el viatge. La ciutat, el país, ens té sempre dispersos. Guadalajara és un centre continu.

Petites joies sortides de la FIL

Ara ens toca escriure-la: penso que l’escriptura sobre la FIL no diferirà gaire de l’escriptura de Catalunya. Tot gest optimista, tota forma d’alegria o celebració està sota sospita. S’acosten, em temo, una mena d’exercicis d’estil, de variacions sobre un mateix tema. Imagino que tots anirem llistant anècdotes, inventariant petites joies sortides de la FIL; idees, interaccions, coneixences, com qui demana perdó. Jo mateix ja n’he llistat algunes. Sabíeu que Verdaguer es va esgotar just després de l’homenatge? Èxit de l’acte o fracàs de previsió? No sé si són aquestes coses, Guadalajara. Ho haurem d’anar escrivint. Li llegeixo a Carlota Gurt dir que ha sigut un team building. I és precisíssim i alhora és simptomàtic. Que els escriptors haguem de recórrer al llenguatge empresarial per parlar d’una primera i única experiència comunitària. Perquè els escriptors mai no fem això. És tan ridícul que paga la pena de repetir-ho. Al món de les empreses tenen més clar el valor de conèixer-se uns als altres que en el món literari, en tenen més cultura. Em recordo d’Ingrid Guardiola, que esperant un Uber em va dir que envejava els poetes, per tenir una activitat que els unia, que no els deixava ser fútils els uns per als altres. Als recitals, aquests dies, he envejat que els poemes tinguin la mesura de la trobada humana. Un team building. Sí. Un únic, parcial, fragmentari, irresoluble team building.

I potser el problema, doncs, és aquest, que els escriptors mai no fem això. I ara que ho hem fet, tenim una cultura d’auditories. Hi penso i em revolta. No vull traficar amb les joies de Guadalajara, no vull saquejar-la. Ha fet tant per mi! Una de les nits de la FIL (tinc ben clar quina, mentre escoltàvem quin concert), un molt bon escriptor em va dir: estic content d’haver-te conegut, a Barcelona no hauria succeït. Tant és, m’ho quedaré per a mi. Plegaré el meu material com un mal funcionari culpa l’hora de l’esmorzar de la seva absència, me’l quedo una mica més, a veure què en fem: em sap greu, o per sort, no tinc prou caràcters per a una auditoria amb cara i ulls. Guadalajara no és un article.