10/05/2022

El món era de plàstic, però la gent no

2 min
Portada del disc de Buggles 'Video killed the radio star'

BarcelonaEl disc es deia The age of plastic i, al mateix temps que la cançó Video killed the radio star se sentia per tot arreu, el periodista Víctor Márquez Reviriego (natural de Huelva, antic redactor en cap de la revista Triunfo, llicenciat en polítiques) parlava en un pis del barri de l'Estrella, de Madrid, amb Felipe González (sevillà, advocat laboralista, però de plena dedicació a la política des de feia anys, secretari general del PSOE i líder de l'oposició al govern d'Adolfo Suárez). Les converses van ser enregistrades per un magnetòfon, propietat del periodista, i recolzat damunt un gruixut exemplar del Quixot, al domicili familiar (també hi vivien la dona, Carmen Romero, professora de literatura i així mateix dedicada a la política, i dos fills i una filla) de l'aleshores candidat a la presidència del govern. Es publicarien al llibre Felipe González. Un estilo ético (Argos Vergara, 1982). Qui estigui lliure d'ètica, que llanci la primera pedra. Llegir-lo avui resulta fascinant, però més per les consideracions i l'humor del periodista que pel diàleg en qüestió. Per exemple, l'autor dedica diverses pàgines a revisar el nom de pila dels ministres espanyols al llarg dels darrers cent anys, i s'adona que, contra tota estadística demogràfica, hi ha una infrarepresentació dels Pacos i dels Pepes. Igual que els Buggles, Márquez Reviriego (que és Márquez abans que González Márquez per ordre cronològic i de cognoms) i Felipe González s'han assabentat que el fosc imperi de la imatge s'està menjant l'estrella de la ràdio. Així, recorden que Roosevelt, Hitler i Indalecio Prieto van ser “homes de ràdio”, que la seva força comunicativa estava feta per ser escoltada, més que per a la imatge, i tot seguit paren en la campanya d'assetjament que llavors patia el ministre Rodríguez Sahagún a costa del seu pentinat. Al llibre Quién es quién en la democracia española (Ángel Sánchez, ed. Flor del Viento, 1995) hi ha a prop de sis-cents retrats biogràfics de personatges de la Transició. De Sahagún s'hi explica que va ser dels escassos polítics que van perdre patrimoni en passar del sector privat a la funció pública, i que quan Suárez va ser traït pels seus es va enfonsar voluntàriament amb ell en un acte de lleialtat.