La mestressa catalana és un dels fonaments del desenvolupament del país als segles moderns, i, en bona mesura, contemporanis. El seu paper en el si de l’oikos familiar és de tan gran importància, que no l’espanten ni l’exciten les ideologies feministes -ni cap altra, de fet: el mas conforma una unitat econòmica, moral, de costums, de llengua i de llegendes que és més poderosa que cap ideologia escadussera.

Es lleva molt d’hora, tant com l’home. Ell se’n va al tros sense rentar-se gaire i ella s’arregla, per amor de cortesia cap als mossos, les minyones i els visitants. Encén el foc quasi tot l’any i penja al cremall allò que calgui: l’olla, la caldera, el cossi. Fa net mentre l’home sua, estiu i hivern, a cor què vols; després prepara el dinar per a la tracalada: brivalla, mossos, jornalers. Quan és migdia al rellotge de la sala, arreplega un cistell i el menjar dels homes i els el porta al camp, baldament hagi de caminar una bella estona.

Es pon el sol i tothom s’arrecera. Els homes es renten a l’eixida, temps enrere amb aigua freda; ara potser amb una aigua temperada. Llavors, a la vora del foc -no cal que sigui a la muntanya dels Vayreda; pot ser a qualsevol comarca del país-, seu al cap de taula, com una reina, fa una creu al dors del pa de tres quilos i talla amb la falç una llesca per a tothom que li ho demana. El seu home, també, i no rep més pa que els altres. Ell forma part de l’estol de les bèsties de càrrega; la mestressa sembla que ocupi un setial de molt d’urc. Conta als menuts les llegendes heretades, de segles, i es fica al llit quan l’home ja fa estona que dorm: cal preparar el pensum de l’endemà.

Li han parlat de vegades de mantes reivindicacions. Ella mou el cap, encreua els braços a la panxa prenyada, somriu i creu que està més que pagada d’haver estat dona i de portar amb plena llibertat el rem de la casa.

Així ha estat sempre la mestressa catalana, aquella que Josep Carner va cantar en versos a la sèrie d’Auques i ventalls : “¿Qui no coneix aquella mestressa catalana / tota endolada, amb sentiments a dolls, / que emplena dos seients a la tartana / i amb son farcell va abassegant tots els genolls? ... Casada amb un hereu de manta gerra / fou, encara molts anys, un pom de flors. / Quan començà la casa a anar per terra, / l’opulència, fill, va anar al seu cos”.