ELS LLIBRES I LES COSES

23 de maig, el dia més bonic

23 de maig,  el dia més bonic / GETTY Zoom

Mai no hi va haver un dia més bonic,/ [...] Aquell dia cinc minuts de pluja tempestuosa / van sacsejar les roques tèbies,/ com si volguessin assegurar-se, amb una llàgrima,/ que la seva bellesa tindria la sort de resistir”. Vet aquí un fragment del poema 23 de maig, d’Edward Thomas (Londres, 1878 - Arras, 1917), una figura estranya en les lletres angleses. Paisatge i persona es fonen en la seva obra, sense artificis, d’una manera planera i directa: Thomas estimava els arbres, els ocells, el vent, l’aigua... Et fa sentir el plaer físic d’ensumar el bosc, d’escoltar el murmuri dels camps, l’eternitat de la vida que reneix en cada albada, la força indomable i tendra d’una natura indiferent, sàvia i eterna, que se’ns fa més humana que la mateixa humanitat. La simbiosi entre Thomas i la campanya anglesa és absoluta, amb una mirada que no és ni idíl·lica ni ingènua, sinó emocionant i íntima. No és un ruralista bucòlic, sinó un amant de la vida natural conscient de la pròpia insignificança.

Llegir-lo avui, en plena pandèmia, quan hem après de nou a escoltar el cant dels ocells, quan hem vist com en la ciutat deserta, en plena primavera, el verd reconqueria l’asfalt, quan hem tornat a respirar fondo enmig del silenci, Thomas adquireix tot el valor i la modernitat que li van trobar autors com Auden, Walcott, Brodsky, Larkin o Heaney. En vida mai va ser reconegut. Tota la seva glòria és pòstuma. Mort amb 39 anys al camp de batalla d’Arras durant la Primera Guerra Mundial, animat pel seu amic i poeta Robert Frost havia escrit el 1915, durant una convalescència i en pocs mesos, tota la seva obra poètica, ara meravellosament traduïda al català per Marcel Riera per a l’editorial Adesiara. Com ens informa Pere Ballart al pròleg d’aquesta edició, abans de la poesia Thomas s’havia dedicat a fer per encàrrec guies de viatge, biografies i crítiques de llibres, malvivint com a periodista i escriptor freelance urbà que es delia per sortir del Londres industrial i anar al camp a caminar. Va ser un gran caminador i un fi observador.

Aquesta seva condició de prosista a la recerca d’un públic fa que la seva poesia sigui, com diu Ballart, “entenedora, directa, àgil i vivaç com ho és la parla col·loquial”. S’ha dit d’ell que escrivia amb ull de pintor, i el seu esperit ha estat definit com a antisentimental, irònic i profundament trist. Ecologista avant la lettre, la lectura dels seus versos melancòlics farà les delícies dels naturalistes. A Bellesa, després d’imaginar el seu epitafi i de fer que el seu cor surti per la finestra per col·locar-se en un arbre enmig de la boira, acaba: “Allà trobo el meu repòs, i travessant la fosca encesa,/ vola allò que encara viu en mi. Allà hi ha la bellesa”. I a Vent i boira diu: “Jo no sabia que era la terra allò que estimava/ fins que vaig intentar viure allà als núvols/ i la terra es va convertir en núvol...” I per acabar, el final del poema Llibertat : “Però del dolor encara estic mig enamorat,/ del que és imperfecte, de cada llàgrima i cadascuna/ de les rialles, de les coses que tenen un final,/ de la vida i de la terra, i d’aquesta lluna/ que em deixa a les fosques a dins del portal”.