BarcelonaÉs cèlebre aquella frase d’Einstein que diu que la nostra és una època trista perquè és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. L’altre dia parlava de llibres preferits amb una persona jove, nascuda a Catalunya i educada en català. En un moment de la conversa, quan vaig enumerar algunes lectures recents, em va dir “Ah, és que jo no llegeixo gaire en català”. Evidentment, i atès que el nostre vincle era prou irrellevant com per poder arriscar-me a malmetre’l, vaig insistir i li vaig preguntar a què es devia aquesta tendència. Amb certa incomoditat, o potser amb un punt de desgana, va ser prou honest de reconèixer que no sabia explicar-ne els motius: “En castellà, per alguna raó, em fa l’efecte que estan més ben escrits, però sé que és un prejudici”.

Escarbant una mica més, vaig poder esbrinar que el prejudici es feia extensible a altres disciplines artístiques: orgullós d’entendre les lletres de tants grups en anglès i, fins i tot, satisfet de reconèixer que tenia certa inclinació nostàlgica per les cançons en francès i en italià que escoltava de petit amb els seus pares, “per alguna raó” no se sentia interpel·lat per les lletres en català, així en general, o per “la música en català”, en paraules seves, com si la música en català formés un gran corpus musical uniforme, homogeni, amb uns matisos inexistents perquè l’ús del català com a llengua comuna els hauria esclafat.

És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, deia Einstein en una època en què aquesta tendència segurament no estava tan accentuada com ara. I, tanmateix, a vegades em pregunto si algunes persones no s’aferren volgudament a uns prejudicis que els semblen menys dolents o greus que d’altres: per entendre’ns, poca gent s’arriscaria a afirmar que no escolta música en anglès, a risc de quedar com una persona obtusa i de mirada tancada; en canvi, aquest jove poliglot, culte i format no va manifestar en cap moment la intenció de posar a prova els seus prejudicis envers la creació en català, com si una part d’ell fos conscient que, d’entre tots els prejudicis possibles, aquest no era el més greu. Només al final, i amb l’entranyabilitat de qui creu que et fa un favor carregat de condescendència, aquell conegut em va dir: “Però no pateixis, que el teu me’l llegiré en català”. Oh, moltes gràcies.