He manllevat el títol d’aquest tast d’una revista. En el context original, volia dir que l’agulla imperdible -que tant pot ser l’imperdible com la imperdible - ha esdevingut imprescindible per personalitzar la moda. Però, en un context més lingüístic, és l’adjectiu im perdible el que sembla que està esdevenint el nou imprescindible quan li volem dir a algú que no es pot perdre una pel·lícula, un llibre, una exposició, un viatge, etc. De fet, “Els imperdibles” ja és un nom de secció en alguns mitjans.

És cert que té un poderós rival: l’anglicisme must. “Si vas a Londres, el London Eye és un must ”, et poden dir. Doncs bé, ara també sembla que, a més de must, pot ser imperdible. Però és correcte utilitzar imperdible amb aquest significat? El DIEC2 ens diu que imperdible, a més de ser una agulla, vol dir -com a adjectiu- “que no es pot perdre”. El GDLC fa un pas més: “que no és susceptible d’ésser perdut”. Cap dels dos diccionaris ens en dona cap exemple.

Tot i així, sembla bastant clar que -normativament- un bolígraf imperdible no seria un bolígraf que has de comprar i tenir perquè va la mar de bé, sinó un bolígraf que és molt difícil perdre o extraviar. Vol dir, per tant, que una cosa no es pot perdre i no pas que algú no es pugui (no s’hagi de) perdre una cosa. Si volem que el subjecte no sigui la cosa sinó la persona que en gaudeix o se’n serveix tenim imprescindible : “de què hom no pot prescindir”.

Sigui com sigui, aquest imperdible normatiu és molt inusual. Si dic que un llibre és imperdible, ningú entén que no es pot extraviar. La llengua serveix per entendre’s i si un significat ampliat (fins i tot impròpiament) comunica bé, s’estén; i quan s’estén i arrela, el diccionari l’acaba entrant. Com passa sovint, l’ús castellà hi té un pes. I solen ser els diccionaris d’ús, com el Diccionario del español actual de Seco, Andrés i Ramos, els que fan el primer pas: “cosa que no se puede perder o dejar de disfrutar ”. Dependrà del conjunt de parlants que aquest pas també l’acabin fent els nostres diccionaris.