¿Es pot reivindicar Lenin al segle XXI sense caure en anacronismes sectaris? Sí, es pot. Ho fa l’historiador i polític de la CUP Albert Botran a l’assaig Si Lenin aixequés el cap, publicat per Ara Llibres (avís per a despistats: Ara Llibres no té res a veure amb el diari ARA). Conec Albert Botran des de fa anys, quan vaig encarregar una secció quinzenal de ressenyes de llibres d’història al diari Avui al seu professor universitari Oriol Junqueras, que s’havia fet famós per les seves intervencions erudites a TV3. Junqueras em va dir que ho faria a quatre mans amb un deixeble molt solvent, Albert Botran. Mai m’hauria imaginat que tots dos farien carrera política. La història va perdre dos bons professionals.
Aquest llibre sobre Lenin demostra un coneixement profund del personatge. És el diàleg crític d’un historiador i militant de l’esquerra radical amb el revolucionari rus de fa un segle. Botran recupera l’intel·lectual d’acció, l’home capaç de preveure el pas del capitalisme industrial al financer i de denunciar el racisme amb els jueus com a víctimes propiciatòries, el defensor del dret a l’autodeterminació dels pobles, però també l’ideòleg que no va saber dimensionar els perills d’abús de poder del model que havia construït –partit, soviets–, assumint com a inevitable la violència que inicialment rebutjava.
Botran no renuncia a una certa herència leninista. En realitat, i molt sovint sense tenir-ne plena consciència, tots som una mica marxistes (tenim la lluita social de classes interioritzada), una mica cristians (qui no vol pau i amor?), una mica socràtics (la idea de dignitat i llibertat moral la portem també de sèrie) i una mica capitalistes (que no ens toquin la propietat, com molt bé ha assumit fins i tot la Xina postcomunista).
El jove Lenin també devia sentir aquestes influències latents. Fill d’un funcionari de classe mitjana, progressista però d’ordre, les seves passions d’adolescent eren la música, els escacs i les llengües clàssiques. Era un estudiant brillant en tot. Com es va convertir en un revolucionari professional? Com va anar a parar desterrat a Sibèria? Com va poder liderar l’assalt al poder? I com va passar a dirigir un estat?
Lenin havia nascut un 22 d’abril de 1870 (jo vaig néixer el mateix dia gairebé un segle després: un 22 d’abril de 1966; aquí s’acaben les similituds). Vladímir tenia trastorns nerviosos i era molt intel·ligent i apassionat. Als 16 anys, en el lapse d’uns mesos va morir de cop el seu pare i va ser executat a la forca el seu germà, de 21 anys, per intentar atemptar contra el tsar: militava en el populisme violent que volia portar la revolució, no a través del proletariat, sinó de la pagesia (el 80% de la població russa era rural). La fi tràgica del germà el va marcar a foc.
A partir d’aquí, la vida li va fer un tomb. Va passar a ser germà d’un terrorista. I a voler venjar-ne la mort fent possible la revolució, però a través de la modernitat marxista que venia de l’Occident europeu, no del populisme pagès rus. No tan sols es va preguntar Què fer (títol del seu llibre més famós) davant l’imperi tirànic i endarrerit dels tsars, sinó que ho va fer. Aquesta capacitat de sumar reflexió i acció és el que admira Botran, que tanmateix troba insostenible mantenir l’idealisme voluntarista i sovint sectari propi de l’adolescència. Un Lenin obsessiu el va mantenir. Igual com Marx bromejava que ell no era marxista, el leninisme va acabar allunyant-se d’un Lenin mort als 53 anys. I després l’estalinisme el va reduir a l’absurd criminal: ningú va assassinar més comunistes que Stalin.
"És possible, avui, construir un nou internacionalisme que integri les classes populars del nord i del sud?", es pregunta Botran davant el panorama trumpista d’un "capitalisme que vol escapar de qualsevol control democràtic". En època de contrarevolució, i d’emocions i artefactes comunicatius, Botran proposa la fórmula vintage Lenin: organitzar-se bé (partit), no caure en la puerilitat ingènua de posar la pròpia impaciència com a argument revolucionari (qui no recorda el "Tenim pressa" del Procés). I llegir i estudiar molt. "Honoro Lenin com l’home que es va sacrificar completament i va dedicar tota la seva energia a la realització de la justícia social", va escriure Einstein.
