BarcelonaL’escepticisme és un corrent filosòfic probablement importat de l’Índia, on encara ho és tothom. A Grècia va arrelar després de l’escola socràtica a partir de la paraula skeptesthai, que ve a significar “examinar” o “investigar”. Però els escèptics grecs ben aviat van deixar d’examinar i d’investigar, i van arribar, senzillament, a la idea que no es pot conèixer res, i que, si alguna cosa es pogués conèixer, no es podria explicar als altres. En suma: viure escèpticament vol dir no creure dogmàticament en res, i passar-se la vida considerant que tot és molt complicat en aquest món, que no cal posar-se pedres al fetge quan no s’entén alguna cosa, i que qui dies passa, anys empeny.

El Renaixement va donar un dels més grans escèptics que mai han existit, Francisco Sánchez, metge i humanista, autor d’un llibre cabdal, Quod nihil scitur ('Que no es pot saber res'), molt llegit als segles següents (es troba a Iberlibro.com, barat, en traducció castellana). Descartes no era exactament escèptic, però el seu “dubte metòdic” acosta els seus lectors a una actitud molt semblant. Montaigne i el seu seguidor Charron van ser escèptics de soca-rel. I no parlem de Bayle, Gassendi, Huet o Berkeley.

El segle XVIII va ser ric en escèptics, com és el cas de David Hume, un empirista que considerava una cosa tan antiga com que no hi ha res a l’intel·lecte que abans no hagi estat passat pels sentits —tesi tan allunyada de Descartes com de Heidegger, que sempre sembla que puguin pensar-ho tot sense haver sortit mai de casa–. Però l’empirisme ha estat l’escola filosòfica que ha tingut més èxit a Catalunya des de sempre. Entre els nostrats, no hi ha hagut un escèptic més convençut que Josep Pla, lector constant i devot de l’obra de Montaigne, al qual esmenta almenys en una cinquantena d’ocasions a la seva Obra Completa, citacions que el lector tindrà feines a trobar perquè la meitat de les referències de l’índex de la seva obra estan equivocades. És clar que a l’Empordà no cal haver llegit Montaigne per ser escèptic, com a Osona no cal llegir els Evangelis per ser creient, o al Berguedà no cal ser militarista per ser carlí. Coses de Catalunya, que no té una identitat tan homogènia com se suposa.