Als anys setanta a Figueres hi havia dues biblioteques: la pública i la de La Caixa. La pública disposava d’un edifici propi al centre i hi treballaven unes quantes bibliotecàries que es repartien els rols, ja que hi havia la bonhomiosa, l’eficient i la que renyava els xerraires. La biblioteca de La Caixa, més discreta, estava situada als baixos d’un carrer secundari. Hi treballava una sola bibliotecària, que concentrava tots els rols, segons el moment i les circumstàncies. És així com vaig entendre la diferència entre personatges plans i personatges rodons, que anys a venir trobaria definits per E.M. Forster a Aspectes de la novel·la. També vaig entendre els avantatges de la dualitat, ja que cada biblioteca tenia els seus llibres, els seus devots, el seu horari i la seva olor.

Als anys vuitanta anava sovint al Palau Macaya, al passeig de Sant Joan, on La Caixa disposava d’una hemeroteca molt ben assortida. Les cadires eren del model Wassily, de metall i pell negra, que estava de moda a la Barcelona preolímpica. En aquell edifici modernista era possible fullejar premsa nacional i estrangera, i escoltar música clàssica en uns auriculars que et proporcionava gratuïtament el personal, amable i considerat. Una versió més popular es reproduïa en moltes sucursals bancàries de l’entitat, on s’havia habilitat una zona de lectura de premsa diària, freqüentada per jubilats.

La vinculació de La Caixa amb la lectura s’estenia als llibres que regalava als clients cada Sant Jordi, sobretot novel·les comercials i obres de divulgació de la cultura catalana. El nom d’aquesta entitat bancària figurava a les cobertes de les dues col·leccions més populars de l’època: les Millors Obres de la Literatura Catalana i les Millors Obres de la Literatura Universal, que van facilitar a molta gent l’accés a la literatura de qualitat. De totes aquelles biblioteques, sales de lectura i col·leccions, l’únic que en resta avui són exemplars d’aquests llibres, que retrobem als mercats de segona mà amb les pàgines cada vegada més esgrogueïdes. Amb el temps, La Caixa va decidir centrar el mecenatge en Caixafòrums, Cosmocaixes i festivals de música, i es va anar desvinculant de la literatura, fins que va vendre la participació que tenia a Edicions 62, que d’aquesta manera va anar a parar a Planeta.

Al contrari del que succeeix en països més cultes o amb millors lleis de mecenatge, aquí les fundacions privades rarament promouen la literatura en forma de beques, de manera que la creació queda en mans del mercat i de les institucions. El mercat és com és, però no totes les institucions públiques estan a l’altura de les circumstàncies. A l’època de les vaques grasses, ajuntaments grans i petits van construir amb prodigalitat pavellons, pistes, poliesportius i camps de futbol, però a l’hora d’impulsar la literatura es van limitar a deixar fer a les escoles –que ja van prou atrafegades– i a muntar a correcuita algun premi literari per a estudiants, com si la literatura fos una activitat pròpia de menors d’edat. Els nostres gestors prefereixen els espectacles, que fan més patxoca. El que queda millor a les fotos són les arts escèniques. Potser per això Barcelona té tota una Ciutat del Teatre, però no disposa ni d’una trista Casa de l’Escriptor.

Vaig començar a donar voltes a aquest tema l’any 1990, quan en una novel·la que llavors estava de moda, Els reis del mambo toquen cançons d’amor, d’Oscar Hijuelos, hi vaig trobar els agraïments de l’autor a un total de sis fundacions, empreses i institucions. Aquestes beques no garanteixen la qualitat de l’obra, però sens dubte ajuden a escriure-la. També els escriptors del boom sud-americà van rebre beques suculentes. En el recull de contes Deu de desembre, de George Saunders, hi consten els agraïments de l’autor a quatre institucions: “Per la seva ajuda tan generosa mentre he escrit aquest llibre”. Fa pocs mesos s’ha publicat Ruta d’escapada, de Philippe Sands, que inclou sis pàgines d’agraïments a bibliotecaris, arxivers, documentalistes i traductors, així com a deu investigadors ajudants.

A França les ajudes a l’escriptura poden prendre la forma d’un any sabàtic, que és el temps mínim que un autor necessita per pensar, documentar, escriure i revisar un llibre. A Catalunya les ajudes cobreixen com a molt pocs mesos, i s’han de demanar amb una part de l’obra ja escrita, és a dir, amb la feina prèvia feta, que a vegades és el que costa més enllestir. Aquestes ajudes generen una picaresca apassionant, però no faciliten gaire la feina als autors, que no viuen, com deia Sagarra, “del fum dels rostits”. Algun pot rebre una herència o accedir a una canongia, però costa garantir l’excel·lència si escrivim amb una sabata i una espardenya, a estones lliures, quan els fills dormen.

La Brunete ploranera sosté que som una literatura subvencionada, però no en tenim ni per pagar el rebut de la llum. En els pressupostos dels que disposen de diners –bancs i institucions– la literatura seria una partida menor, però igualment se l’estalvien. Mentrestant, els escriptors emulen Gary Cooper a Sol davant el perill, i els lectors s’ho miren des de darrere la finestra, esperant el tiroteig final.