Havia nascut a Valencia de Alcántara (Càceres) i havia passat la infància a Madrid. El seu pare militava a la dretana CEDA. D’adolescent, es va formar en un ambient franquista i nacionalcatòlic. Protegit inicialment pel règim, amb padrins que aviat se’n distanciarien com Dionisio Ridruejo o el ministre d’Educació Joaquín Ruiz-Giménez, ell mateix a poc a poc va marcar-hi distàncies. Cristià practicant, des d’una lectura humanista del marxisme va acabar la vida com a figura rellevant del marginal Partit Comunista de Catalunya.

Parlo del tímid i irònic José María Valverde (1926-1996), un pensador a qui li hauria agradat ser recordat com a poeta, i a qui la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, dirigida per Joan Vergés, va dedicar un complet simposi fa un any que ara ha editat a la col·lecció Noms de la Filosofia Catalana. Valverde va ser admirat i estimat. Si no el recordem nosaltres, qui ho farà?

Filòsof, poeta, crític i historiador de la literatura, traductor prolífic (de Joyce a Shakespeare, passant per Goethe, Rilke, Heidegger, Humboldt, Faulkner, T.S. Eliot, Dickens i una llarga nòmina impressionant que inclou els Evangelis), va establir una relació cultural profunda amb Catalunya, la seva llengua i cultura. Esclar: l’essència de Valverde com a poeta i filòsof es fonamentava en la idea que el pensament i l’ésser humà són sobretot llenguatge, són llengua, són paraula viva. Vivia pel llenguatge i a través del llenguatge, "y quien no esté de acuerdo, que lo diga", bromejava. Com podia no respectar i interessar-se per la llengua catalana?

Un precoç impuls poètic adolescent, tenyit de religiositat, ja l’havia acostat a llegir Joan Maragall en català, llengua en què també, molt jove, va accedir a Plató a través de la Col·lecció Bernat Metge. Tot això encara a Madrid, on es movia en l’entorn del falangisme cultural i on, malgrat la vocació literària, la seva inquietud religiosa i intel·lectual el va portar a l’estudi de la filosofia. Premio Nacional de poesia del 1949 amb La espera, el 1952 es doctorava amb una tesi sobre Humboldt i la filosofia del llenguatge. I tot seguit marxava de lector a Roma. Allí es va anar distanciant del nacionalcatolicisme, es va apropar a la democràcia cristiana i el va seduir la figura del filòsof i intel·lectual compromès i independent Benedetto Croce, que abans que ell havia fet una evolució del feixisme a un liberalisme social.

Amb tot aquest bagatge, i ja casat amb Pilar Gefaell, amb qui tindria cinc fills, el 1956, amb 30 anys, arriba com a catedràtic d’estètica a Barcelona, on ràpidament connecta amb els ambients intel·lectuals, des de Gabriel Ferrater, amb qui són veïns i es fan amics d’escriptura –el tradueix al castellà–, fins al monjo de Montserrat Evangelista Vilanova, amb qui estableix un íntim diàleg espiritual. A Ferrater li escriu: "Tienes la elegancia de hacer como si escribir en catalán no fuera un problema". Altres coneixences i amistats: Martí de Riquer –amb qui escriu una història de la literatura universal–, Carles Riba, Antoni Vilanova, Carlos Barral, Manolo Sacristán, Salvador Espriu...

Al cap d’una dècada, el 1965, en protesta per l’expulsió de la Universitat de Madrid d’Aranguren –amic seu de joventut–, de Tierno Galván i d’Agustín García Calvo, renuncia a la seva càtedra a la Universitat de Barcelona. "Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos", escriu. Espriu el felicita, tot advertint-lo: "Mi invencible pesimismo teme que se quedará Vd. muy solo en su ejemplar actitud". Valverde d’entrada sobreviu com pot fent traduccions fins que el 1967 s’autoexilia, primer als EUA i després al Canadà. A les universitats de l’Amèrica del Nord continua, llavors, la vida acadèmica i intel·lectual, amb obres sobre Azorín o Machado, o aprofundint, per exemple, en el pensament de Søren Kierkegaard, pare de l’existencialisme i autor que l’influiria fins al final de la seva vida.

No va tornar a Barcelona fins un cop mort Franco, el 1977, quan gràcies a un decret del govern Suárez recupera la càtedra. A partir d’aquí, torna a influir en una nova fornada d’estudiants. Feligrès a la parròquia progre de l’època, Sant Ildefons, va viure amb intensitat el combat interior de la fe, com es reflecteix en la seva poesia, que precisament a causa d’aquest deix religiós ha estat poc valorada. Al llarg de la vida va escriure més de 2.000 pàgines. "Solo se sabe lo que se sabe decir", deia. Els amics més joves, entre ells Jordi Llovet, el recorden com un magnífic conversador. Va morir el 1996 a Barcelona.

El llibre que he comentat inclou textos de Jordi Amat, Salvador Oliva, Juan C. Pueo, Francesc Torralba, Joan Cuscó, Jordi Castellet, Carlos M. Panero, Tirso Bañeza, Iván Sánchez-Moreno, Antonio Fernández del Amor, J.M. Bermudo i Jaume Trabal.