ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim Opinió 29/06/2019

Les interioritats de la política viscudes per Joan B. Culla

i
Ignasi Aragay
3 min
Les interioritats de la política viscudes per Joan B. Culla

Als 66 anys, i en plena forma intel·lectual, l’historiador Joan B. Culla ha publicat les seves memòries, La història viscuda (Pòrtic). És un observador i un comentarista privilegiat de l’escena política des de fa dècades. No es perd ni un congrés dels partits polítics parlamentaris, un costum ritual que va començar el 1982. També ha col·leccionat, per dir-ho d’alguna manera, citacions off the record amb els grans dirigents de les institucions catalanes de la Trancisió ençà, començant per Tarradellas i seguint per Pujol -que li va fer especial confiança-, Maragall, Montilla, Mas..., però també Sellarès, Cahner (la relació va acabar malament), Carod, Carretero, Piqué i molts més. A través seu, ha tocat de prop les interioritats del poder. De jove va ser “company de viatge” del PSUC amb corbata, es va estrenar com a votant en democràcia amb el PSC i va acabar sent un intel·lectual de referència del nacionalisme català que era membre de la junta del Cercle d’Economia i escrivia cada setmana a El País, diari que acabaria abandonant l’octubre del 2017 quan el rotatiu va fer, diu, “metàstasi demagògica”.

Joan B. Culla és el fill únic d’una modesta família barcelonina. Els pares es van conèixer treballant a la fàbrica de la Hispano Olivetti. Al seu pis de Sant Martí de Provençals no tenien ni dutxa ni calefacció. Es va educar en castellà a la Salle Condal. La primera paraula que va veure escrita en català va ser en un anunci al metro de la solució del doctor Sastre Marquès (per cert, besavi meu) per combatre “las lombrices (cucs)”. De petit es comportava com un adult en miniatura: era un nen a qui no li agradava el futbol i que llegia molt. Quan a finals dels 80 el vaig tenir de professor a periodisme de la UAB ja semblava molt més gran del que era. Era un jove historiador que havia participat en la gènesi de L’Avenç, havia tractat i fet amistat amb Pierre Vilar i a qui la mort de Franco havia enganxat treballant al després arxiconegut i polèmic Arxiu de Salamanca!

Al llibre, Culla explica tot això i molt més amb la precisió notarial d’algú habituat a portar dietaris i a retallar diaris. Són unes memòries riques en detalls i anècdotes pròpies d’un polemista vocacional que no ha defugit mai el combat mediàtic de les idees, erigit sovint en defensor del catalanisme i la catalanitat desacomplexats. S’ha dedicat a desmentir en articles i tertúlies, amb ironia mordaç, el tòpic de nacionalista de barretina i les distorsions espanyolistes de la història i la realitat catalanes. De fet, a més de la seva passió per la història contemporània catalana, espanyola i mundial, és un gran aficionat als viatges i, com és sabut, un coneixedor obsessiu d’Israel. Ha assumit el títol oficiós de “proisraelià oficial” de Catalunya, cosa que li ha proporcionat grans amics -Jaime Vándor, Shlomo Ben Ami, Villatoro...- i grans rivals -Maruja Torres, Salah Jamal...-. El seu altre títol oficiós, el d’intel·lectual pujolista, amb el qual sí que marca certes distàncies, també l’ha fornit durant anys de fabulosos rivals sobre el paper: de Félix de Azúa a Francesc de Carreras, passant per Cercas, Savater, Ramón de España, Boadella, Javier Nart i un llarg etcètera. “En general, he estat coherent a l’hora de triar els adversaris”, bromeja. Tenen especial interès les pàgines sobre la Fundació Acta, una experiència poc explicada pels seus protagonistes -amb ell al capdavant.

En la primera visita a Israel, a Jerusalem, seguint la tradició va introduir un paperet al mur de les Lamentacions on deia: “Per la pau d’Israel i la llibertat de Catalunya”, les seves dues grans il·lusions. “De moment -escriu-, el Totpoderós encara no ha atès cap de les dues demandes”.

stats