BarcelonaSer crític literari ha de ser fotut. Tots els llibres tenen coses bones i coses dolentes, fins i tot les obres mestres, però si les considerem obres mestres és perquè l’esplendor del conjunt esborra els petits fracassos que també contenen. Qualsevol llibre que llegim ens deixa moltes sensacions i poques certeses; podem exaltar-nos parlant-ne amb un amic, però pocs ens atreviríem a fer pública la nostra opinió. Al capdavall, fins a quin punt estem segurs que respon a factors objectius?

Objectivitat, deia, quina cosa més complicada. És això el que esperem d’un crític, que sigui objectiu? A mi aquesta paraulota em desperta molts dubtes, dubtes grans i indefugibles com un tren entravessat al mig de la carretera que porta a l’Olimp del bon gust literari. Sens dubte, hi ha elements que són més o menys fàcils d’objectivar, sobretot les coses que fracassen estrepitosament. Fet i fet, sempre és més senzill identificar els errors que no els encerts (és el mateix mecanisme que fa que sabem a qui no volem votar, però no a qui votar). Així, per exemple, un estil pla, deixat, mort, és una cosa gairebé quantificable perquè pots assenyalar frases concretes. La pobresa d’estil és una varicel·la que deixa marques clares i visibles en el tegument del text: en el lèxic, en les convencions mortes, en la monotonia del ritme, en la intel·ligibilitat. Hi ha, però, altres símptomes més difusos que només són objectivables fins a cert punt. Per exemple, potser podem desemmascarar els personatges estereotipats, però podem demostrar que un personatge està mal dibuixat?, podem estar segurs que la plausibilitat d’un personatge o d’una història no és subjectiva, si més no en part, perquè depèn de la nostra experiència real amb les persones i amb la vida?

Jo crec que demanar objectivitat és viure en l’autoengany. A tots ens encantaria que la qualitat literària fossin faves comptades, que avaluar la qualitat d’un text exigís fer uns càlculs determinats, complexíssims potser, però que al final ens donessin un resultat, un veredicte irrefutable. Però, la cosa no va així, perquè la literatura no es pot deslligar de la subjectivitat i l’experiència individual. Precisament per això no podem preveure quan un llibre funcionarà o fracassarà.

El problema català

En un mercat atòmic com el nostre, als crítics la cosa encara se’ls complica més. D’una banda, perquè tots ens coneixem i, malgrat que puguem confiar en què això no esbiaixarà l’opinió que els mereixen els llibres, és inevitable i humà que el que pensem dels altres afecti el que pensem del que fan. A sobre, alguns crítics, la majoria, diria, són també autors, de manera que el sidral encara s’embolica més. Amb tot plegat, doncs, els maliciosos voldran llegir en una crítica elogiosa el pagament de favors o la demostració de simpaties, i interpretaran una crítica negativa com la flor d’una hostilitat personal, o, en certs casos, com una venjança.

Davant de totes aquestes dificultats –la de l’objectivitat i la de la impossibilitat d’abstreure’s de qui són i de l’entorn literari– els crítics adopten actituds diverses. N’hi ha que per no mullar-se es dediquen a esventrar l’argument i carregar-se la virginitat dels lectors, en posen una de freda i una de calenta i al final tots els llibres semblen iguals, un idèntic sí-però-no: jo a aquests els tinc una mania especial. Hi ha també els que aborden la tasca crítica amb una actitud rutinària, amb una certa mandra de dir res i tot el que fan és omplir l’espai, arribar com sigui als tres mil cinc-cents espais que se’ls demanen, de manera que fan circumloquis i escriuen amb perífrasis (que sempre ajuden a fer-ho tot una mica més llarg); aquests de vegades dediquen més espai a demostrar tot el que saben, tot el seu bagatge literari i tot el seu coneixement de la teoria i pràctica literàries, que no a parlar del llibre que ressenyen. Hi ha els benvolents, que mai fan una crítica dolenta, i els destructius, que ho trinxen tot amb acarnissament. I entre tots ells, n’hi ha alguns de bons, encara que el seu talent no brilli en totes les crítiques que fan, i el que valorem d’ells no és que siguin objectius, sinó que sàpiguen de què parlen, que no s’enganyin a ells mateixos ni a nosaltres, que llegeixin des de la bona fe i que sàpiguen dir les coses bones que ells han trobat en un llibre sense exagerar-les i les dolentes sense voluntat destructiva. Els exigim l’equanimitat dels déus. I alguns, en efecte, es creuen déus: som nosaltres que els ho hem fet creure. Jo només els demano que siguin persones llegides i honestes, humanament fal·libles i subjectives.

Se m’acut que ells, com tots els agents del sistema literari, deuen estar molt mal pagats. També en la crítica volem duros a quatre pessetes. Ser crític literari, en definitiva, ha de ser fotut.