El dilema entre fer públic el calvari personal o fer més gran el silenci

Una cosa és inventar-se històries de por i una altra de ben diferent és convertir-se en la protagonista d’un conte de terror. “Vaig dubtar durant molt temps si valia la pena escriure aquest llibre. És massa personal. Massa real. No és literatura”.

Després d’haver hagut de passar a contracor per un avortament tardà, Anna Starobinets (Moscou, 1978) es debatia entre explicar el calvari que havia viscut o contribuir al silenci sobre el tema. Els draps bruts es renten de portes endins, dels embarassos sense final feliç -de les vivències femenines doloroses sense final feliç- no se’n parla i això va així.

“Però l’únic que sé fer és escriure. No tinc cap altra habilitat per canviar el món. Aquest llibre no tracta només de la meva pèrdua personal. Parla de com és d’inhumà al meu país el sistema al qual es veu abocada una dona que ha d’interrompre l’embaràs per raons mèdiques. Parla de la humanitat i de la falta d’humanitat en general”.

I ho va escriure, és clar. S’ho va prendre com un deure social: la interrupció tardana de l’embaràs, i el trauma que pateixen les dones que hi passen, era un tabú que convenia trencar. El resultat es titula Tienes que mirar i l’ha publicat Impedimenta en castellà, en una edició preciosa que vaig comprar a la llibreria Finestres perquè era una de les recomanacions de l’staff, i tendeixo a deixar-me guiar almenys una vegada pels consells dels llibreters (si l’encerten, reincideixo). La traducció ha anat a càrrec de Viktoria Lefterova i Enrique Maldonado.

El títol del llibre té una interpretació literal: és el que li diuen a l’hospital de Berlín on Anna Starobinets es trasllada amb el seu marit, per poder avortar en condicions més humanes. Allà li asseguren que és una mala idea no mirar el fetus mort, tot i que a ella li fa por. “S’equivoca”, li adverteix la llevadora just després del part, quan ella respon que no vol veure el nen. Li diu que les dones que es neguen a mirar els fills perden la pau per sempre. Que tornen a l’hospital al cap de mesos o anys, plorant perquè necessiten veure’ls, però aleshores ja és massa tard. Ella insisteix que no el vol veure, però al cap d’unes hores canvia d’opinió i l’endemà se’l mira, el té a la falda, li toca la cara freda. Quan li donen l’alta, li entreguen un sobre que conté una foto del nen (sense vida, sense nom, amb una malformació renal): “Tenim estudis que demostren que les dones se senten molt millor quan tenen la possibilitat de mirar de tant en tant la foto del seu nadó”.

Els problemes segueixen existint encara que fem veure que no

Tienes que mirar també té una interpretació simbòlica: no és una bona idea girar els ulls per no mirar els problemes, per fer veure que no existeixen. Hem de tenir el coratge de vèncer les pors i afrontar el que calgui, perquè no fer-ho avui ens passarà factura més endavant.

De nou a Rússia, ningú fa cap pregunta al matrimoni. Ni tan sols la seva filla. Els avis li han dit que no faci preguntes sobre el germanet, perquè així la mare se’n podrà oblidar com abans millor. És absurd: Anna Starobinets no pot pensar en res més, però el seu entorn s’entesta a distreure-la perquè se n’oblidi. “Tothom fingeix, i volen que jo també fingeixi. S’esforcen per evitar el tema de donar a llum nens morts. I si soc jo la que intenta dir-los alguna cosa, s’espanten, s’esvaloten, miren cap a una altra banda, han de fer una trucada urgent sobre un assumpte important”.

Al cap de dos anys de l’embaràs avortat, Starobinets queda embarassada d’un nen sa, amb els ronyons de la mida que toca. I aquí la història semblaria que s’acaba bé, tot i que després arribaria un segon malson: la malaltia i mort del marit de l’escriptora, el també escriptor Aleksandr Garros. És el que té la vida, mentre dura: si es refà un cop i un altre és per poder col·lapsar de nou.