BarcelonaPocs anys abans que entréssim al segle XXI, el lliure mercat es va expandir arreu del món. Aquest fenomen el vam anomenar globalització: una etapa històrica en què els països van interconnectar-se com mai ho havien fet abans, el capitalisme va convertir-se en el sistema econòmic hegemònic i la tecnologia va facilitar estrènyer llaços supraterritorials, generant intercanvis que tenien un impacte directe, per exemple, en la industrialització dels territoris o l’ús de les llengües en el dia a dia. Aquests dies em pregunto: podem parlar en passat, ja, de la globalització?

Repassem un moment aquest període. Sabem del cert que ha destacat per la llibertat de moviments, que ha sigut tan dinàmica (l’impacte d’un ciutadà que es mou, que deixa un país i entra en un altre) com estàtica (l’impacte d’un ciutadà que, sense moure’s de lloc, fa accions que tenen una repercussió al món). Si parlem de la llibertat de moviments dinàmica, sabem que els fenòmens migratoris han existit sempre, majoritàriament perseguint l’objectiu de trobar unes condicions de vida millors en un lloc diferent d'on hem nascut. En la globalització, aquesta circulació de persones ha tingut una altra derivada, que són els moviments que no s’han fet per necessitat o urgència, sinó per algun altre tipus d’interès, voluntat o gaudi: circulacions globals per ganes de fer turisme o de buscar feina o d’invertir en altres països tot i que al teu no tinguis cap problema relacionat amb l’economia, les guerres, dictadures, la falta de menjar o d’aigua, etcètera.

La llibertat de moviments estàtica té a veure amb els recursos supraterritorials que utilitzem cada dia sense moure’ns de lloc. Decisions econòmiques, com a qui comprem menjar, roba, on i amb qui invertim diners, etc.; o decisions tecnològiques i culturals. Un exemple clar d’aquesta llibertat són les accions que duem a terme a través de les nostres pantalles, que tenen un impacte real en el món. En el meu cas, la primera alarma em va saltar fa uns anys, quan vaig mirar els hàbits digitals del meu voltant i vaig reflexionar sobre l’ús del català a internet. Les llengües són l’arrel de qualsevol diferenciació cultural. Si quan obrim les pantalles abandonem el nostre idioma, la repercussió d’aquest abandonament no la tindrem només a internet, sinó també en la realitat física, en els nostres entorns i en les generacions futures. Els catalanoparlants, totes les llengües que parlem inconscientment que no són el català, les parlem només perquè entenem que són poderoses. I en el moment de parlar-les, estan exercint el seu poder sobre nosaltres. No m’allargaré massa, citaré només l’escriptor kikuiu de Kenya, Ngũgĩ wa Thiong’o, que a Descolonitzar la ment (Raig Verd, 2017) deia que la colonització d’un territori no només s’aconsegueix materialment, a través de la violència directa, sinó també mentalment, com una gota malaia en hàbits com ara l’ús de les llengües. En una altra etapa de la història, del poder de les grans potències no se’n deia globalització, sinó imperialisme.

Aquests darrers mesos m’interessa molt la manera com sembla que dues bandes diferents de l’espectre ideològic apostin pel no-moviment o, més ben dit, pel moviment intern: per una banda, el proteccionisme que veiem en les grans potències mundials, com els Estats Units, la Xina i Rússia, el que vol és assegurar les economies pròpies, tornar a un món on els països siguin forts, tinguin la seva pròpia tecnologia i no depenguin tant dels interessos dels altres. En canvi, des de l’altra banda de l’espectre, hi ha una esquerra (encara massa minoritària, pel meu gust) que veu perillar la diversitat mundial i que també defensa un proteccionisme sobre les cultures dels territoris que es dissolen sota la teranyina invisible dels grans poders fàctics. Els darrers anys, els moviments anticolonialistes han qüestionat figures com la del turista, el periodista, el fotògraf o l’antropòleg, especialment si venen d’Occident. Teòrics a qui respecto profundament, com la pensadora anticolonialista Ariella Aïsha Azoulay, apunten que una de les poques maneres de salvar una cultura és no tenir-hi contacte, respectar les seves fronteres i els seus béns. Fora de les idees, la realitat és molt complexa.

Com dialogarem culturalment sense ser violents entre nosaltres?

Si és veritat, i tots els canvis que estem veient a dia d’avui en el món marquen la fi de la globalització tal com l’hem conegut fins ara, i el gir cap a models de països que puguin servir-se a si mateixos, les meves preguntes són múltiples: farem el mateix moviment, també, amb les cultures? Protegirem, per fi, la diversitat cultural davant de tots els poders hegemònics que ens han passat per la cara els darrers anys a través d’una suposadament innocent ciutadania del món, i d’una gran digitalització? I aleshores, una pregunta que ja va un pas més enllà: si deixem de veure amb mals ulls que un ciutadà d’un territori defensi la seva cultura pròpia, si no culpabilitzem les cultures minoritzades per demanar espais segurs, un cop aconseguit això, com assegurarem la comunicació entre ciutadans? Com ens interessarem pel món dels altres sense fer-los mal? Trobarem algun dia una manera bonica d’aproximar-nos a les especificitats dels territoris, una manera que no els suposi l’exotització, la ridiculització, la no-comprensió, la superioritat, la minorització? Com podem dialogar culturalment sense ser violents entre nosaltres?

Si heu arribat fins aquí, heu de ser conscients que aquesta columna forma part del suplement Ara Llegim i que, per tant, en realitat, tot el que vull, a part de compartir les meves preocupacions amb vosaltres, és recomanar-vos un llibre. I aquest llibre és Les tenebres del cor d’Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2025). Una obra que he gaudit perquè al final, rere el qüestionament de la mirada de l’antropòleg (que podria ser també la mirada del ciutadà global: del turista, l’activista descolonitzador o l’empresari digital, cadascú perseguint el seu fi), sorgeixen unes preguntes tant col·lectives com individuals. Per una banda, quina consciència cultural tenim i en quins moments creiem que és important demostrar resistència, defensar-nos, plantar-nos, repetir fins a l'avorriment que tenim una identitat pròpia? I, per l’altra, com a persones, quan mirem els altres, som capaços de veure més enllà de nosaltres? Llegiu Les tenebres del cor i continueu-vos-ho preguntant, perquè sembla que torna a arribar el moment de qüestionar-nos com ens hem de relacionar entre nosaltres.