BarcelonaAquesta setmana ens han sacsejat els canvis de la Nit de Santa Llúcia, que es convertirà en la Nit de les Lletres Catalanes (NLC), se celebrarà al març i inclourà més premis. Jo, la veritat, tinc sentiments contradictoris davant de la notícia.

D’una banda, celebro els nous premis a gèneres que sovint són deixats de banda –el premi de còmic, el premi a obra dramàtica–, així com la creació de Lo Somni, un altre premi per a autors novells. També és magnífic l’anunci d’un nou premi de pensament de cara al 2027, ja que l’assaig és un element vertebral de qualsevol sector literari i a casa nostra anem ben justos de premis que projectin les obres assagístiques. El premi Montserrat Franquesa, que el PEN dona des del 2016, ara s’englobarà a la NLC, i potser també això és una bona notícia perquè donarà més visibilitat a un premi important que posa el traductor al centre, tot i que no sé si quedarà massa diluït en l’allau de premis. Tampoc no dubto que tot plegat Òmnium ho impulsa amb la màxima bona fe –vull dir que no crec en les conspiranoies de la força obscura–, però no estic segura que totes les bones intencions arribin a bon port.

Març vol dir cursa de Sant Jordi

En definitiva, que l’operació té un costat bo. Ara bé, els canvis de la NLC em desperten també un bon grapat de preguntes, a les quals ja em costa més donar una resposta entusiasta. La primera té a veure amb la nova data. La NLC se celebrarà al març. Tots els que treballem en el sector editorial sabem què vol dir març. Març vol dir cursa de Sant Jordi, i Sant Jordi vol dir unes quantes coses: saturació dels mitjans, que no donen l’abast a parlar de tots els llibres que surten en aquestes dates; saturació de l’espai a les llibreries; preeminència d’un cert tipus de literatura més comercial (la que s’acaba venent el dia de Sant Jordi, que és quan compren llibres també els que no en compren mai); de fet, fa uns mesos parlava dels perills que amenaçaven l’ecosistema literari català i allà mateix esmentava el cas d’un parell d’editors independents que constataven una caiguda bestial de les seves vendes el dia de Sant Jordi d’enguany, malgrat el “moment dolç” de què es parla en diverses notícies sobre la NLC (¿dolç per a qui?). Així que, quan veig que la NLC es farà al març, em pregunto si realment eren aquestes les millors dates per fer-ho; més encara, em dic, potser sí que són les millors dates, però ¿les millors dates per a qui? (Pista: mireu la foto del brindis.) Si volem desestacionalitzar la venda de llibres, ¿no hauria sigut millor fer-ho en dates tradicionalment més dolentes (tardor) o mantenir el desembre?

I em direu: però si s’hi ha implicat tot déu, el Gremi d’Editors, el Gremi de Llibreters, l’IEC, etc. Sí i no. En primer lloc, he de dir que hi trobo a faltar l’AELC, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de manera que més preguntes: ¿podem impulsar una celebració com aquesta sense comptar amb el gremi dels qui la fan possible? ¿Ens imaginem uns premis Gaudí organitzats per tothom menys pels directors de cinema i guionistes? Bé, no ho sé, em sembla anòmal. En segon lloc, si bé és cert que el Gremi d’Editors hi és representat, em pregunto fins a quin punt està defensant els interessos de tots els seus associats; la veritat és que és impossible que ho faci, perquè els interessos dels seus associats són irreconciliables: és evident que, en molts aspectes, el que li convé a Abacus o a Random no els pot convenir gens a editorials com Angle o L’Altra. ¿Fins a quin punt, doncs, tot plegat beneficiarà els tres grans (els únics que surten a la foto) i perjudicarà els petits? I sí, ho sé, la NLC també inclou el premi Òmnium de novel·la, al qual opten totes les editorials, però aquí ve una altra pregunta.

Fins ara el premi Òmnium tenia prou ressò i un espai propi a mitjans. ¿Fins a quin punt l’acumulació de premis en un sol dia no farà que l’espai a mitjans es redueixi? Si tenim deu premis en deu dates diferents, ocuparan una pàgina (o mitja) en deu dates diferents, i l’espai equivalent en altres mitjans i xarxes. Però és obvi que si tenim deu premis en un dia, l’endemà no ocuparan deu pàgines en un diari. Vull dir que tant premi acumulat, si bé pot tenir la virtut (?) de donar més visibilitat a alguns premis, també pot provocar que, per una qüestió d’excés, es dilueixin els guanyadors i quedi tot esborrallat en la memòria dels possibles lectors.

Se m’està acabant l’espai però no les preguntes. Llegeixo també que s’ha incrementat la dotació del Sant Jordi i que s’ha reincorporat la categoria de finalista (dotada amb 10.000 euros). Això està molt bé, si no fos perquè les dotacions dels altres premis no s’han tocat. Fa anys que rondino pels minsos 6.000 del Rodoreda. Que el premi de conte sigui menys d’una desena part del de novel·la és una vergonya, igual que és una vergonya que altres dotacions tampoc s’hagin apujat: el tracte que donem en aquest país a la poesia i a la literatura infantil i juvenil continua sent vexatori (en aquest sentit, podeu llegir també la Tina Vallès a Vilaweb). I sí, és cert, més amunt parlava de la incorporació de premis a gèneres menystinguts, però temo que tot plegat sigui una cortina de fum perquè, en el fons, el que s’empeny continua sent la novel·la.

La primavera ens portarà les respostes a totes aquestes preguntes. ¿Les voldrem escoltar?