Europa porta dècades mirant de reinventar-se per salvar-se. De Catalunya podem dir tres quarts del mateix. Europa i Catalunya es pensen i es repensen en un constant procés autocrític de transformació, a vegades traumàtic i infructuós. En canvi Espanya té una tendència irrefrenable a superar les seves recurrents crisis a la manera lampedusiana: reformes cosmètiques perquè tot segueixi igual, com si li fes pànic el canvi. Ho hem tornat a veure amb l’escàndol de l’espionatge al CNI.

M’ho ha fet pensar la figura del reformista Erasme de Rotterdam, l’humanista que situem a l’origen de la idea moderna d’Europa, l’home que pensava "sense concessions" (nulli concedo), que mai no es va lligar a cap institució acadèmica o política ni a cap lloc (va viure a la seva ciutat natal, a Anglaterra, França, Itàlia, Suïssa, Alemanya), que va promoure la reforma del catolicisme donant peu, sense voler-ho, al luteranisme: "Si el Vaticà hagués prestat atenció a l’humanisme d’Erasme, podem arribar a imaginar que les guerres de religió mai haurien vist la llum", escriu Michel Onfray a la seva història de la filosofia a través de la pintura, El cocodrilo de Aristóteles (Paidós), un tafaner i intel·ligent assaig il·lustrat. El reformisme evita mals majors. L’immobilisme acostuma a portar grans cataclismes. Erasme no va viatjar mai a Espanya.

Un segles després, Onfray s’atura, esclar, en el lliurepensador Voltaire, l’autor a qui s’atribueix la cèlebre frase: "No estic d’acord amb el que vostè diu, però lluitaré tota la meva vida perquè pugui dir-ho". La Il·lustració, un altre gran moment de l’evolució europea, va arribar poc a Catalunya –ens va agafar políticament esclafats, amb gran part de la intel·lectualitat a l’exili– i a Espanya –el pes de l’Església i l’absolutisme van ofegar-hi el pensament–. Després, al XIX la revolució industrial i el catalanisme van anar reconnectant Catalunya amb Europa, mentre el frustrat estat liberal espanyol deixava el conjunt d’Espanya més temps al marge de la modernitat. La veritable democràcia liberal hi va acabar arribant a finals del segle XX, però la famosa sentència de Voltaire encara no ha arrelat. Aquí la gent segueix lluitant aferrissadament pel esclafar el que no pensa com ell. Només cal veure que poc volteriana és la ministra de Defensa, Margarita Robles, quan justifica l’espionatge contra l’independentisme: contra l’enemic polític, tot s’hi val.

En la meva lectura política (en podria haver fet una d’artística, que hauria estat més pertinent i d’acord amb l’esperit d’aquest recorregut filosòfic de la mà d’Onfray), faig una tercera i última aturada en la figura de Derrida i en l’anècdota categòrica sobre la seva gata Lucrècia, que cada dia, de bon matí, l’acompanyava fins al bany i, indefectiblement, un cop ell es despullava, l’animal marxava, com si tingués consciència de la nuesa de l’home (no de la pròpia, car la gata, esclar, mai anava vestida), com si sentís vergonya o decòrum. I aquí ve el meu neguit final, paral·lel al de Derrida tot i que menys filosòficament transcendent que el seu. Un dubte més humà i polític: ¿Si una gata pot tenir aquesta sensibilitat cap un ésser tan diferent, per què els éssers humans podem arribar a ser tan insensibles entre iguals? ¿Podria ser, en el cas de la gata, només una qüestió de submissió reflexa respecte a l’amo? ¿És, en el cas dels humans, també una qüestió de poder? ¿Catalunya només té marge per ser una gata maula dins l’Espanya al·lèrgica a la diferència?