La narració dels fets mentia però el record del desig deia la veritat

De petita, Montserrat Roig volia matar la seva germana. “Havia nascut després que jo –cosa que em dirien els altres i m’ho havia de creure– i la seva presència a casa, al pati, m’havia convertit en una princesa destronada”. Res que no passi a totes les cases:arriba un nadó i els germans se senten desplaçats. Però no tots els germans grans actuen com ho va fer la Montserrat, a la manera del Caïm bíblic. “La germana era una cosa petita i fastigosa que m’havia pres l’amor, la dedicació, de la mare. De manera que la vaig llençar per les escales que donaven al pati dels meus somnis. I la hi vaig llençar perquè, al capdavall de les escales, hi havia una tanca de ferro forjat que acabava amb un seguit de punxes, i cada punxa tenia forma de forquilla. La llençava per les escales perquè acabés enforquillada”.

La cosa no va anar així, o no ben bé. La mare de les germanes Roig, Albina Francitorra, n’explicava una altra versió. La nena va caure escales avall, sí, però la Montserrat no li havia clavat cap empenta perquè era a baix, amb la mare, veient com l’altra rodolava. “En el record, hi vaig fer prevaldre el desig de fer-la desaparèixer, no el que havia succeït realment”. Però el record només mentia a mitges. Ben mirat, la Montserrat era a tots dos llocs: dalt de les escales, empenyent la seva germana, i a baix, al costat de la mare, tot veient com la germana queia. Era actora en l’imaginari i observadora en la realitat. “M’havia desdoblat. Era dues persones. Tot s’aprofita. En narrar, mentia. Però, en expressar el meu desig, deia la veritat”.

La mare va tallar una part del vestit perquè la filla no tenia cor

Quan Vivian Gornick tenia vuit anys, la seva mare va destrossar el vestit que la filla tenia moltes ganes de dur a la festa d’aniversari d’una amiga. “Va agafar unes tisores i va tallar la part del vestit que m’hauria tapat el cor si, com va dir, n’hagués tingut”. Sempre que la Vivian la desobeïa, la seva mare cridava “acabaràs amb mi”, “no tens cor”. Com que la mare havia fet malbé el vestit, la nena no va anar a la festa. “En comptes d’això, em vaig passar una setmana plorant i em va doldre cinquanta anys”.

D’adulta, Vivian Gornick preguntava amb insistència a la mare com va poder fer allò a una criatura. Cada cop que la filla treia el tema, la dona responia el mateix: “Això mai va passar”. La Vivian se la mirava amb menyspreu i li feia saber que li recordaria aquest crim contra la infància fins que una de les dues morís.

“A mesura que passaven els anys i jo continuava traient el record del vestit tallat, ella simplement continuava negant-ne la veracitat. I així vam anar fent, jo que no me la creia i que no me la creia i que no me la creia”. Fins que un dia, de sobte, com una revelació, se la va creure. “Una tarda freda d’estiu, quan jo tenia gairebé seixanta anys, l’anava a veure i vaig baixar del bus que anava pel carrer 23 a Nova York, i quan el peu em va tocar a terra, vaig adonar-me que fos el que fos que hagués passat aquell dia feia més de mig segle, no tenia res a veure amb el que recordava”.

L’anècdota de les Roig i les escales la retrobo sempre que rellegeixo Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Edicions 62, 1991), de Montserrat Roig, un dels meus llibres de capçalera. L’he recordada tot llegint l’anècdota del vestit tallat en un volum que hi dialoga força, amb el de la Roig: Comptes pendents, de Vivian Gornick (L’Altra Editorial, 2021, traducció de Martí Sales). 

Sé que tornaré sovint a aquests Comptes pendents, com torno a Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Com torno també a Vincles ferotges, el llibre de memòries de Gornick que L’Altra va publicar el 2017 conjuntament amb La dona singular i la ciutat. I tinc clar que hauré de parlar de Comptes pendents en un altre article: se m’acaba l’espai i no em ve gaire de gust engruixir la meva llista de comptes pendents.