¿Té lògica voler conèixer una filla que es morirà poc després de néixer?

De tant en tant ens toca entrar en parèntesis. Universos paral·lels on tot passa d’una altra manera. A càmera lenta i amb l’objectiu entelat. On les coses no tenen ni gust ni olor però això no és símptoma de cap virus: tampoc tens ni fred ni calor (de fet, el fred és tan fred que no el notes), ni podries dir amb certesa si plou o fa sol o què. Els parèntesis arriben sense avisar, a traïció, i au, ja t’ho faràs. Saps quan s’obren però sovint no en veus la sortida, potser ni tan sols saps si s’arribaran a tancar mai. En aquest impàs de merda, enyores la rutina absurda d’abans i aprens, quin remei, que un parèntesi també pot ser un lloc on viure. Ara mateix estem condemnats a habitar un d’aquests espais estranys, marcat per la pandèmia. La vida mateixa, la teva i la meva, la de cadascú, és tota ella un parèntesi, un flaix de sentit entre un parell de no-res infinits.

Acabo de llegir dues novel·les que exploren parèntesis dolorosos, intensos, dels que et capgiren per sempre l’existència. Com el que trepitja l’Alina als vuit mesos d’embaràs, quan li diuen que la filla que porta dintre té una malformació al cervell que li impedirà sobreviure. L’Alina és una de les protagonistes femenines de la novel·la La hija única, signada per Guadalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973) i publicada per Anagrama. “Vaig voler escriure una història basada en una amiga meva, mare d’una filla que es moriria. Una persona que s’ha d’adaptar a les pitjors realitats possibles”, explica l’autora en una roda de premsa virtual. També transita per un parèntesi fosc la Doris, que ha oblidat el color que tenia l’alegria. La Laura, amiga de l’Alina i veïna de la Doris, s’esforça per entendre les dones que la rodegen. D’entrada es pregunta per què la seva amiga vol conèixer una filla que es morirà a l’acte, després pensa que l’amor té un punt d’il·lògic, d’incomprensible: “Qui no s’ha submergit en un amor abismal sabent que no té futur, aferrat a una esperança feble com un bri d’herba?”

De lectura addictiva -en dono fe-, La hija única aborda des de diverses mirades el tema de la maternitat, que “és en primer lloc una lliçó d’humilitat”, afirma Nettel. “Tenim els fills que tenim, no els que ens imaginàvem ni els que ens hauria agradat tenir, i és amb ells que ens toca bregar”, fa dir a un personatge. Igualment, som les mares que podem ser, no pas les mares que se suposa que hauríem de ser. I el futur no és mai mai mai com l’havíem imaginat, però ens hi hem d’adaptar si volem continuar empenyent dies i anys. La hija única també parla de la dependència, de les cures, de la culpa, de la família, de les relacions entre dones, dels imperatius socials, de la bellesa que no s’ajusta als cànons, de què és natural i què no.

La vida que ens hem perdut potser sí que existeix

El parèntesi en què transcorre Dolça introducció al caos, la segona novel·la de Marta Orriols (Sabadell, 1975), editada per Periscopi, arrenca amb dues frases com dos cops de martell: “Estic embarassada. No ho vull tirar endavant”. Aquesta decisió unilateral remou els fonaments d’una parella encara recent, esdevé la primera tristesa compartida i acaba transformada en un espectre que els rondarà molt temps després. Serà un mite de la crispació entre ells dos, un símbol d’altres camins possibles.

“Per què no tenia dret ell a decidir la seva pròpia peregrinació cap a la paternitat?” S’ho planteja en Dani, creient que no és cap disbarat oferir a la dona que estima la possibilitat d’una família.

La vida que ens hem perdut simplement no existeix, diu la cançó, però la cançó menteix: la vida que ens hem perdut habita en una “zona de penombra”, conclou Marta Orriols, que hi és sense ser-hi i que en alguna mesura ens defineix. Perquè també som, en un racó més o menys amagat de nosaltres, tot el que hauríem pogut ser i al final, no.