Fa un parell de setmanes, fúria. Aquest mateix diari que teniu davant dels ulls publicava una entrevista que em va fer amb motiu de la publicació del meu nou llibre. Era una bona entrevista, ¿per què la fúria, doncs? Perquè el titular que van triar no deia res rellevant sobre el llibre i tenia un to pestilent de premsa groga: sexe, sexe, sexe. Després, van decidir reblar-ho amb un tuit que continuava posant l’èmfasi on no tocava per pescar clics al preu que fos. En definitiva, un clickbait de manual (els francesos vulgarment en diuen putaclics). La viabilitat econòmica dels diaris de vegades els aboca a estratègies equivocades.

Us parlaré del meu cas no pas per interès personal sinó perquè m’agradaria posar de manifest que en aquest camp tenim dos problemes. Tots.

Anem a pams. Molts (massa) periodistes tenen la dèria de preguntar-me sobre el paper del sexe en els meus llibres. És una dèria que m’irrita sobre manera. De fet, m’indigna, perquè conec i he llegit uns quants llibres d’homes contemporanis on hi ha moltes més pàgines dedicades al sexe i no recordo que cap periodista els hagi fet mai cap pregunta en aquest sentit, ni hi hagi dedicat el titular. Me’n ve al cap un on la quantitat de mamades per capítol era alarmant. D’això se’n deriva una conclusió repugnant: que el motiu que em preguntin pel sexe en els meus llibres és que soc una dona i que consideren que és noticiable (és a dir, fora del normal) que en la ficció escrita per una dona hi aparegui TANGENCIALMENT el sexe. ¿Són (som?) incapaços de llegir sense el biaix de gènere que tenen (tenim?) incrustat dins del cap?

Molts (massa) periodistes tenen la dèria de preguntar pel tema, però jo miro de posar-me pedagògica i no exasperar-m’hi. De manera que, abans de respondre, els faig entendre amb certa contundència que si m’ho pregunten és perquè soc una dona, i que això em molesta. Ho vaig repetir també a la roda de premsa quan m’ho va preguntar la primera periodista i al cap de deu minuts m’ho va tornar a preguntar una altra. És realment increïble. L’error potser és meu per acabar responent. Però ¿de debò que l’única alternativa és posar-me flamenca i dir que no respondré preguntes relacionades amb el sexe? ¿No seria això una nova manera d’impedir que d’una punyetera vegada les dones puguin parlar de sexe amb normalitat?

Si jo hagués escrit un llibre sobre una nimfòmana o sobre una dona traumatitzada per la seva virginitat, si fos Catherine Millet o Charlotte Roche, entendria que em preguntessin sobre el tema i hi posessin un titular així, perquè seria clau per explicar el llibre, i si la notícia és el llibre (no pas jo), tindria sentit. El problema és que en els meus llibres el sexe no és al centre de les històries, només hi apareix com un element més de la vida. Perquè el sexe, com tantes coses, condiciona la manera com ens relacionem amb la parella, amb nosaltres mateixos i, segons com, amb el món sencer. Si el que volen és que parli de sexe, tampoc tindria cap inconvenient a fer una entrevista en qualsevol moment sobre aquest tema. Però si parlem del llibre, parlem del llibre. Si parlem de sexe, parlem de sexe.

Una cosa similar ha passat amb l’entrevista de la Maria Climent de fa una setmana, que van titular, això sí, amb el beneplàcit de l’autora: "¿Dos cossos joves i perfectes que arriben a l'orgasme a la vegada? Pareu de fotre'ns el pèl!" Per favor, quin cansament. En el cas de la meva entrevista, el titular i el tuit posaven l’èmfasi en la masturbació femenina. Posem-hi xifres perquè us en feu una idea. A Biografia del foc, la masturbació apareix molt de passada a tres paràgrafs d’un llibre. Exacte: en tres pàgines de dues-centes quinze. És a dir, en un 1,4% del llibre.

En definitiva, que el problema és doble. D’una banda, la insistència obsoleta, enfadosa, nociva, de considerar una anomalia que el sexe aparegui en els textos d’una dona, de pensar que és noticiable que les dones es masturbin o parlin de sexe, de preguntar pel tema obsessivament a les escriptores i no als escriptors. De l’altra, l’engroguiment dels mitjans, que sobreviuen ofegats per la crisi del model econòmic sobre el qual descansen, perjudicats pel canvi d’hàbits i cegats per la tirania i els rèdits dels merdaclics.

I sí, després he rebut disculpes: que no era la seva intenció, que en la versió en paper el titular és un altre, que no es comuniquen prou amb les persones que perpetren els tuits, que farien una reunió per evitar coses similars en el futur. Però el titular i el tuit continuen publicats. El mínim que puc fer jo és escriure aquest article.

I ara, si em disculpeu, vaig a fer-me una palla.