BarcelonaQueden al món uns quants homes i dones estudiosos, però molt pocs escolars que estudiïn. Fa poc explicaven a TV3 que una jove als Estats Units va anar passant de curs a l’ESO i al batxillerat, i que en arribar a la universitat, on va ser admesa, va resultar que no sabia ni llegir ni escriure. Acabarà llicenciada, potser doctora i tot. No és derrotisme de rondinaire: és la realitat de l’ensenyament a molts llocs del món.
Sembla que hagi triomfat, finalment, un motiu literari que ja es troba en una peça dels cants goliards Càrmina burana —no musicat per Carl Orff—, que en llatí del segle XII diu això (després ve la traducció): “Omittamus studia, / dulce est desipere, / et carpamus dulcia / iuventutis tenere! / Res est apta senectuti / seriis intendere. / Velox etes preterit / studio detenta, / lascivire suggerit / tenera iuventa”. És a dir: “Deixem de banda els estudis, / que és molt grat el dissipar-se, / i fruïm dels fruits més dolços / de la tendra joventut. / És cosa que escau als vells / dedicar-se a coses greus. / Perdem molt de pressa el temps / si el dediquem als estudis. / Al goig ens convida sempre / la tendra jovenesa”.
És una variant de motius molt potents en la literatura llatina de l’època clàssica, com el del carpe diem o de la rosa brevis. Però aquests eren motius adreçats a la gent adulta: els joves que estudiaven, pocs, no podien adaptar-hi els costums. Ells suaven per aprendre; ni el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica) ni el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia) no s’aprenien com qui bufa i fa ampolles.
Els temps han canviat. Tenim tants estris i espectacles per distreure’ns, que qualsevol estudi a l’edat jove sembla una pèrdua de temps (ho diu el poema que hem transcrit); val a dir, preferim aprofitar amb gran satisfacció les alegries que porta la jovenesa, el Sònar i el Palau Sant Jordi.
Només cal tenir present que aquests poemes trobats a la localitat alemanya de Beuren (d’aquí el llatí burana) van ser escrits o bé per poetes goliards o bé per aquells homes amb una mica d’estudis que s’anomenaven clerici vagantes, joves amb estudis, vagarosos. A aquesta colla va pertànyer François Villon, de qui vam parlar fa poques setmanes. Hem d’afegir que una bona part d’aquests rodamóns poetes van acabar a la forca perquè, a més de fer poemes lúbrics i anticlericals, corrien per camins recòndits robant els passadors, fent brega amb ells i, si calia, matant-los. És com dir que aquell poema no acaba de ser un bon consell per a un jove en edat escolar.
