BarcelonaQuina setmana que portem, sort que ja s'acaba! Si dilluns havies aconseguit aixecar-te amb un mínim d'il·lusió, de seguida eres informat que era el Blue Monday. Esclar, com per atrevir-te a tenir un bon dia! Dimecres, en canvi, ja et podies afanyar a sortir al carrer amb el somriure a la cara: una nova eina, l'indicador del benestar subjectiu (em pregunto si el que és subjectiu és el benestar o l'indicador) afirmava que els catalans freguem el notable en felicitat, amb un 6,9. Esclar, som catalans, què voleu? Però jo, que m'havia de refer del maleït Blue Monday, vaig decidir transgredir la meva catalanitat i, desafiant-la, vaig pensar que aquell dia arribaria al 7. No només ho vaig aconseguir, sinó que vaig fregar l'excel·lent (no em vaig atrevir a assolir-lo, m'agrada ser catalana). Va ser, no crec que us sorprengui, gràcies a dos llibres que vaig recuperar de la biblioteca.  

El primer va sortir just després de la pandèmia, segurament un bon moment, perquè és un llibre que fa molt bona companyia. És Sobre la felicitat, d'Epicur, editat per Vibop, una editorial que, si encara us és desconeguda, us recomano molt. El llibre d'Epicur s'ha convertit en el seu best-long-seller i estic segura que la traducció, el brindis i el colofó que hi trobareu de Jordi Cornudella tenen a veure amb aquest èxit.

Ens presenta Epicur com "un mestre en l'art de viure el plaer" i d'això precisament ens parla el savi grec en els dos textos que reuneix el llibre. De felicitat, de vida i de la inevitable mort. Reflexiona sobre la saviesa, vinculada a l'edat; sobre el plaer, vinculat al dolor; sobre el seny, les virtuts, la justícia i la injustícia. També sobre l'amistat, a la qual atribueix una gran importància. És inevitable, a través de les seves paraules, reflexionar sobre la pròpia vida. Val molt la pena llegir-lo perquè, com diu Cornudella, "ens ajudi a arrencar crostes del cor dient les coses tal com són".

Moments quotidians i feliços

Tinc una bona amiga que també acostuma a dir les coses tal com són i, fa poc, em comentava que troba revolucionari (però factible!) entestar-se a buscar i reconèixer la felicitat en el dia a dia. Això és exactament el que fa Francesco Piccolo a Moments d'inadvertida felicitat (trad. Oriol Vaqué; Univers). Hi trobem una mena d'antologia de moments quotidians que l'autor italià vincula amb la felicitat. Poden ser coses petites, com el gest expert d'un farmacèutic embolicant un medicament, trobar aparcament a l'agost o treure el cogombre de l'hamburguesa de formatge. De vegades ens explica algunes històries més llargues, com la d'una ampolla de vi que va canviant de casa i que mai ningú es decideix a obrir.

Piccolo és divertit, alguns textos són autoirònics i m'agrada molt quan explica que el fan feliç coses que, en teoria, no estan ben vistes, com ara dir petites mentides. Ens explica coses que sabem com si fossin noves, gràcies a la seva mirada. Es fixa en l'absurditat d'alguns moments i els fa brillar. El meu fragment preferit és quan diu que, cada vegada que arriba al final de la pel·lícula Alguna cosa per recordar, s'emociona. Primer, perquè acaba bé, però també perquè sempre acaba igual. Em sembla una observació brillant i em sembla viure en la meva pell la sensació de confort que això suposa. Llàstima que, ara que ja estava tan còmoda, hauré d'anar a informar-me de quin humor haurem d'estar demà.