La decepció forma part del joc, però és un risc assumible

“Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada”.

Torno sovint a l’inici d’aquesta novel·la, en què Calvino interpel·la directament el lector. En tinc una edició esgrogueïda, traduïda de l’italià per Montserrat Puig i publicada per Edicions 62. Pocs paràgrafs em defineixen tant com el següent: “No és pas que t’esperis res de particular d’aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s’espera ja res de res. N’hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l’espera d’experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, dels viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu, no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l’has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l’expectativa en un sector circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu”.

És ben bé això. Vaig deixar d’esperar res més del que tenia després de pair el llibre La felicidad, desesperadamente (Paidós), d’André Comte-Sponville, i de convertir-lo en la meva guia vital. Em vaig instal·lar en la desesperança i ja no n’he sortit. Si no esperes (gairebé) res de res, tampoc tens (gaire) por de res.

La descurança lingüística, aquest mal massa estès

I, en efecte, em concedeixo “el plaer juvenil de l’expectativa” cada cop que afronto una nova lectura. Que un llibre em decep? Això rai: el poso a la pila de llibres-que-no-rellegiré i n’enceto un altre. Em relaxo. Em recullo. Allunyo de mi tot altre pensament. Deixo que el món que m’envolta s’esvaeixi. Tanco la porta.

Vinc de capbussar-me en dos llibres editats per Les Hores. Aquest segell independent fundat el 2016 està mostrant prou encert a l’hora de construir un catàleg interessant. Diguem-ho tot: posa més cura en la tria dels títols que en la correcció lingüística dels textos, que agrairien una repassada a fons. Vaig abandonar Història d’un matrimoni, de Geir Gulliksen, també de Les Hores, perquè les faltes m’impedien concentrar-m’hi. Igualment reclamen una revisió els dos títols que m’han acompanyat aquests dies: Magda, de Meike Ziervogel, i Les tristes recances, de Miriam Toews.

Llibres que conviden a relaxar-se i oblidar el món de fora

Dit això, Magda és un llibre que m’ha remogut sencera. Traduït de l’alemany per Dídac Gurguí, és un relat intens i colpidor que pretén mostrar-nos la cara més humana d’un monstre: Magda Goebbels, l’esposa del ministre de propaganda de Hitler. La mare que, al final de la Segona Guerra Mundial, va preferir assassinar mitja dotzena de fills abans que deixar-los viure en una Alemanya sense el Führer.

Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, amb traducció de Carme Geronès, ens presenta dues germanes i un conflicte, que resumeix així de bé la Yolandi: “Ella es volia morir, jo volia que visqués i érem dues enemigues que s’estimaven”. El llibre, marcadament autobiogràfic, ens convida a relaxar-nos, a recollir-nos, a allunyar de nosaltres qualsevol altre pensament. A fugir del soroll que ens envolta, a tancar la porta i a entrar dins una història que no és la nostra.