BarcelonaLa filla d’un hel·lenista famós de la UB, avui enyorat, va anar al seu pare, quan ella tenia l’edat de començar els estudis universitaris, i li va dir que volia estudiar filologia catalana, camp del saber en què aquell home, justament, destacava pels seus estudis sobre Espriu, Foix i Riba. El pare li va dir: “Filologia catalana? Filla meva, per què no estudies alguna cosa útil, com filologia clàssica?”

L’home no havia dit res que no hagués expressat amb molta claredat Friedrich Nietzsche, que també va ser hel·lenista, al seu llibre Sobre el futur de les nostres institucions educatives, del 1872. És clar que el filòsof potser va exagerar, perquè no solament preuava l’estudi del grec i del llatí per damunt de qualsevol altre saber, sinó que fins i tot creia que el millor que es podia fer –al batxillerat!– era estudiar sànscrit, llengua mare de quasi totes les d’Europa. Com que ja era un fet que la civilització burgesa admirava els camps de la ciència, la tècnica, la indústria, el comerç i les finances, Nietzsche va posar molt d’èmfasi, en aquell llibre, en l’estudi de qualsevol disciplina humanística –la música, les arts, la poesia, Goethe, Schiller, Kleist–, abans que en les matèries tècniques i científiques. Amb el temps, com era d’esperar, aquests darrers camps del saber van començar a menjar-s’ho tot, i avui un home ha d’anar amb compte si declara que es dedica a les lletres i a les humanitats. És cosa considerada, ras i curt, una pèrdua de temps. Però aquell llibre, naturalment, reblava la idea que les humanitats són el més útil que hi ha, i que les tècniques i les ciències només preparen un home o una dona per a una especialitat, un terme que l’esgarrifava –no el fet de ser tècnic o científic, sinó ser un especialista i no saber res de cap altre camp del saber i de la cultura.

Aquesta idea de la utilitat d’allò que sembla que no serveix per a res –dit d’una altra manera, que no dona gaires diners, o cap–, va tenir el seu èxit durant uns quants decennis; fins que va arribar a semblar que les humanitats eren cosa extraviada en l’horitzó de la història pretèrita.

Fins que Nuccio Ordine, traspassat fa pocs mesos, va escriure un llibre que ha fet molt de bé a una gran massa de lectors –que mai són massa; són individus, que és l’entitat des de la qual són pensades les coses–, La utilitat de l’inútil (múltiples edicions a Quaderns Crema i Acantilado), en què tornava a posar sobre la taula la importància de tenir una bona educació humanística: no pas com a complementària de la tecnicocientífica, sinó com a ànima –en el sentit que ho diuen els fusters d’una estructura que demana un eix vertebrador– de qualsevol carrera, estudi o aprenentatge.