06/05/2021

5 efectes de Twitter en la literatura catalana

4 min
Quim Monzó és l'escriptor català que té més seguidors a Twitter: supera els 342.000

BarcelonaAls anys vuitanta i noranta escrivia i rebia cartes sovint, com totes les meves amistats: durant els viatges, a l’estiu i perquè sí. També era una manera formal d’establir contacte amb persones a qui havíem llegit però que no coneixíem personalment. No era estrany que un crític trobés a la bústia una carta amb agraïments o blasmes de l’autor del llibre criticat, o que un lector escrivís a un autor a través de l’editorial. El 1995 vaig trametre una carta a Umberto Eco , que sorprenentment em va contestar. Eren altres temps i altres ritmes. Les aplicacions de missatgeria han eliminat l’hàbit de la carta, que avui s’ha convertit en un gest anacrònic i, doncs, pròxim al postureig.

De totes les plataformes, Twitter és la que ha tingut més efectes en el medi literari, ja que ha facilitat la comunicació directa i ràpida entre tots els implicats, incloent-hi lectors, agents i llibreters. L’aplicació de l’ocellet ha fet augmentar de manera exponencial tant les informacions com les desinformacions, tant les observacions perspicaces com els rumors interessats i les poca-soltades majúscules. En relació amb el que passava al segle passat, avui estem més entretinguts, més accelerats, més susceptibles, més confusos, i també més preparats contra les estafes intel·lectuals.

El triomf de l'anàlisi i el pintoresquisme

Els comptes que despunten a Twitter són els veraços i els analítics, però també els pintorescos, els barroers i els sentimentals. Es despatxen llibres en dues frases, amb ditirambes o linxaments on abunden els arguments ad hominem. La gamma de grisos es converteix en colors de semàfor, polzes amunt o avall, cors i vòmits. Cada dos o tres dies apareix alguna piulada que té molts més lectors que el llibre al qual es refereix, i que no parla ni del punt de vista ni del talent descriptiu, sinó de la “connexió” que hi ha establert el piulaire. A vegades es desqualifiquen comentaris o accions d’un personatge de ficció com si l’autor s’hi hagués d’identificar, o s’elogia l’actitud moral del protagonista, com si per si sola convertís la novel·la en memorable.

Després del control que han exercit durant segles els mitjans de comunicació, Twitter ens agrada perquè és descordat. Fa l’efecte que podem accedir en un clic a tots els lectors: enamorats, pontificadors o haters. Ara bé: més enllà de permetre visualitzar els elements més actius, ¿quins són els efectes d’aquesta plataforma en la literatura catalana? Diria que cinc.

1) Algunes obres de l’última fornada reprodueixen els estilemes de Twitter: puntuació erràtica, abreviatures abusives, majúscules emfàtiques...

2) A Twitter, les facetes, els interessos i els tons de cada individu tendeixen a reduir-se. Alguns piulaires es limiten a parlar de llengua, d'altres només fan broma o crítica partidista, o parlen únicament dels seus llibres. La complexitat inherent a cada individu (a cada escriptor) es redueix a Twitter a un perfil unidimensional.

3) Com que piular dona gratificacions immediates, alguns escriptors semblen haver abandonat l’escriptura de llibres per centrar-se en els tuits (segons el respecte que ens mereixi cada escriptor, aquesta tendència pot ser preocupant o tranquil·litzadora).

4) La brevetat de Twitter entronitza les figures retòriques més dràstiques, com l’antítesi, la paradoxa i la interrogació sarcàstica. La tendència a la frase agosarada i impactant no només posa fi a les connotacions, sinó que pot tenir efectes destructius en l’arquitectura de l’obra literària. Una novel·la pot prescindir de les observacions fulgurants si s’aguanta en una estructura sòlida servida amb un bon ritme, com és el cas d’El roig i el negre, un llibre brillant que segons Tomasi di Lampedusa no té ni una sola frase brillant. La tendència actual és la inversa: una gran buidor servida amb frases curtes i xocants. En podem dir “efecte Paulo Coelho” (15 milions de seguidors).

5) Un dels trets del Twitter literari és la convivència entre comptes personals i comptes d’homenatge, és a dir, entre piulaires vius i autors morts. Els escriptors més proclius als aforismes, com Borges o Nietzsche, disposen de comptes on lectors fidels en teclegen sentències que ens compensen de tantes piulades ximples. Un d’aquests comptes és el de Mercè Rodoreda , que amb més de 26.000 seguidors supera els de la majoria d’escriptors vius. L’administradora del compte és Mariàngela Vilallonga, que no hi va deixar de piular ni quan era consellera de Cultura. La gràcia és que les frases de Rodoreda que tria tenen relació amb l’actualitat, de manera que fa l’efecte que l’autora sigui viva. Altres autors traspassats amb compte viu a Twitter són Josep Pla, Maria Àngels Anglada, Miquel Bauçà i Manuel de Pedrolo.

Entre els escriptors vius, destaquen amb més de 300.000 seguidors Quim Monzó, Pilar Rahola i Toni Soler. Recentment, Màrius Serra ha superat la barrera dels 100.000. Poetes com Josep Pedrals, Maria Callís Cabrera o Enric Casasses apliquen a l’actualitat la seva capacitat de síntesi, també en vers. Ben mirat, els poemes i els tuits coincideixen en els límits d’espai, la discontinuïtat i la cristal·lització d’un estil propi. El 1919, Carles Riba considerava que la consciència moderna demana a la poesia “una eternització mòbil i viva dels moments intensos”. Que no és això, Twitter?

stats