ELS LLIBRES I LES COSES

Com es divertia (i com vivia el Nadal) una noia de fa 100 anys

Com es divertia (i com vivia el Nadal) una noia de fa 100 anys / FONS JOAN FONTANILLAS - ANC Zoom

Una noia de 18 anys de casa bona barcelonina de principis del segle XX bàsicament s’avorria. Tenia poca llibertat. Les grans distraccions eren les festes de Carnaval a casa d’alguna amiga, la posada de llarg que incloïa portar monyo per primer cop (en lloc de trenes) i cosir-se el vestit, escadusseres i contingudes vetllades amb els veïns de l’edat, alguna excursió familiar de cap de setmana, la visita sorpresa d’un pretendent que no podia passar del replà de l’escala, les anades a missa a diferents esglésies, els batejos, el Nadal o altres festes religioses, la il·lusió de posar-se la mantellina, les classes de piano o d’idiomes (francès i anglès), anar a patinar al Turó Park, els banys solitaris d’estiu a Salou (a la platja pràcticament no hi havia ningú) i les anodines estades al mas familiar a tocar de Montblanc.

Aquest era, almenys, el lleure de Mercè Julià (1899-1970), filla d’un fabricant de lones per a espardenyes que vivia al carrer Muntaner de Barcelona, i pubilla del mas la Sabatera de Prenafeta, on es feia vi (encara se’n fa). La seva gran aventura va ser un viatge a Mallorca i Menorca als 17 anys acompanyant un grup de viticultors. El seu gran horitzó, el matrimoni. Era la gran de quatre germanes, orfes de mare des que ella tenia 6 anys. Als 17 anys, la Mercè va començar a escriure un dietari, que es va allargar, amb interrupcions, fins als 23. Va aprofitar un antic quadern de comptes del segle XVIII, quasi per estrenar, trobat en un amagatall dels temps dels carlins del casalot familiar.

Aquest dietari perdut va ser comprat el 2016 a un llibreter de vell de Vic pel filòleg Pep Vila, que, juntament amb el també filòleg Enric Prat i la historiadora Rosa Maria Gil, l’ha editat sota el títol Entre Montblanc i Barcelona. Dietari d’una senyoreta de 1918 (Cossetània Ed.). Els ha calgut una feina detectivesca per identificar-ne l’autora i situar-la en el seu entorn familiar i social. La recerca els va permetre localitzar un fill de la Mercè, Joan Fontanillas i Julià, de 86 anys, que desconeixia l’existència del text (i que va morir el 2017): ja us podeu imaginar quin xoc emocional va tenir. A través del Joan van poder accedir al fons d’imatges del seu pare i marit de la Mercè, Joan Fontanillas, fotògraf aficionat, un fons conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I van poder reconstruir la vida de la protagonista.

Com qualsevol adolescent, insegura de si mateixa, la Mercè tenia grans alts i baixos emocionals. Però els tenia des d’una interessant consciència autocrítica. “Tinc prop de divuit anys, un cor desitjós d’esperances i temorós de perdre-les totes a la primera bufada de contratemps”, anota el segon dia. I quan fa 18 anys: “Quina és la noia, la joveneta, que no desitja arriar als divuit anys? Sols en conec una, i aquesta soc jo [...] em fan por els divuit anys que porto a sobre, i més encara els que estan per venir”.

Al cap d’uns mesos diu que “la vida és una lluita contínua” i que el seu “cap és una confusió grossa, un vaivé d’idees, que si les unes són inacceptables, encara més les altres”. Més endavant afegeix: “Si els divuit anys porten tonteria, jo puc afirmar que sempre els he tingut”. O: “És realment desconcertant la rapiditat amb què joies i penes es fan lloc en el nostre cor”. I encara: “Em sembla impossible com he pogut passar de l’estat d’avorriment i fàstic que va deixar-me l’última excursió a aquesta joia tranquil·la i abonançada que ara sento. Sí, realment soc feliç, molt feliç...”

Bona lectora, confessa que no l’atrauen “les converses banals” de les amigues ni el romanticisme convencional. Refusa molts pretendents perquè els troba poc o gens interessants i es queixa de la seva condició femenina: “Sí, realment el ser dona és trist: mai pot dominar enlloc ni prendre’s la pròpia defensa; sempre deu suportar les impertinències i les converses molestoses de qualque atrevit”.

Com anota Enric Prat, el dietari de la Mercè és del mateix any que dues obres cabdals del mateix gènere de la literatura catalana, el Quadern gris de Josep Pla i el Diari 1918 de J.V. Foix. A diferència dels escriptors, però, la Mercè escriu en el seu català força castellanitzat (la transcripció el respecta) i sembla poc interessada en la política, tret d’un esment a la Primera Guerra Mundial i a la qüestió catalana: “Nadal! Aquest any més que mai devem celebrar-te i beneir-te, ja que has portat a la terra el més gran bé, la pau per què glatia fa quatre anys, i has acabat aquella lluita tremenda començada l’any catorze entre setze nacions, que ha causat milers de dolors. Nadal, que tant has fet, bé serà bo invocar-te: ajuda a Catalunya, que vol la seva llibertat, la seva autonomia. Ajuda-la en aquests instants suprems en què es decideix son pervindre. Nadal, cura’ns els cors, dona’ns l’esperança que fa triomfar” (23/12/1918).

La Mercè es va acabar casant els 26 anys amb el Joan, que tenia inquietuds culturals (li escrivia poemes i feia fotos). Van fer un viatge de noces per Europa: Ginebra, Interlaken, Berna, Colònia... Vivien a la ronda Universitat. Però ja amb quatre fills, va quedar vídua al cap de menys de 10 anys, el 1935, un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, i en una situació econòmica complicada. No ho va passar bé. Es va instal·lar en una torre d’Horta que havien comprat. I va tirar endavant la família. Va morir el 1970.