Sòcrates tenia 70 anys quan va ser condemnat a mort i es va negar a escapar, com li demanaven els amics, o a provocar la llagrimeta fàcil del jurat apel·lant a la família i els fills. "No volia evitar la pena de mort amb concessions que semblessin demostrar la seva culpabilitat", va escriure Bertrand Russell. Sòcrates ho havia dit així: "A mi la mort, si no és massa vulgar dir-ho així, m’importa un rave, mentre que m’importa de totes passades no cometre una injustícia o una impietat". Millor patir el mal que cometre’l.

El seu gest tràgic i íntegre va marcar el pensament filosòfic posterior, i encara avui, en una època de tantes mentides i baixeses, ens sacseja. Contra l’atracció i la sofisticació del mal, va deixar indefectiblement units el saber i la bondat. La seva única veritat: no s’ha d’obrar malament. Ens va fer entendre que una vida sense indagació de la veritat i sense bondat és una vida desaprofitada. Quantes se’n desaprofiten, oi? Encara ara, diu Norbert Bilbeny, "Sòcrates continua sent el ciutadà i la persona moral per excel·lència".

De què se l’acusava? De no creure en els déus de la ciutat i de corrompre la joventut. En defensa pròpia, va pronunciar davant el jurat tres discursos que serien la base de l’apologia que Plató, deixeble i testimoni del judici, li dedicaria un cop mort i que ara es publica en català en una nova traducció: Defensa de Sòcrates (Lapislàtzuli), a càrrec d’Eloi Creus, amb pròleg de Norbert Bilbeny i il·lustracions de Cesc Pujol.

Com ens adverteix el traductor, Plató ho va escriure intentant reproduir el registre oral del seu mestre, que hi apareix desimbolt, desmanegat, irònic, fins i tot punyeter i paternal o paternalista. És molt fàcil de llegir. És emocionant. "Tota la vida, tant en públic, si hi he fet mai res, com en privat, sempre m’he mostrat igual, com l’home que soc, com un que no ha tolerat mai res contra la justícia a ningú".

En temps de fake news, de prejudicis i distorsions manipuladores a gran escala, d’un debat públic d’ínfima qualitat marcat per les bombolles informatives sectàries i per la demonització dels rivals, en temps de democràcies fràgils (l’atenenca ja ho era, de fràgil) i de justícies sectàries, Sòcrates ens recorda el valor de la recerca honesta de la veritat, el valor de la paraula justa i enraonada.

El seu mètode era el diàleg, la dialèctica. No deia: s’ha de pensar així, sinó que incitava a pensar en llibertat, sovint provocatiu. Alertava que no hi podia haver contradicció entre allò que un diu i allò que un fa. Valent, es va dedicar a trobar contradiccions en poetes, endevins, oracles i polítics. Ho qüestionava tot. "Una vida sense qüestionar-la no val la pena que ningú la visqui". Els joves, admirats i divertits, li anaven al darrere. Però es va guanyar molts enemics. Naturalment, no es va fer ric, més aviat al contrari: "M’he quedat sense ni un dracma". Esclar, defensava que s’havia de tenir cura de l’ànima abans que del cos o dels béns materials.

Com ell mateix va preveure, el van condemnar "la calúmnia i les enveges". "Si feu matar un home com jo, no em fareu més mal a mi que el que us fareu a vosaltres mateixos", havia advertit. El jurat, format per 500 ciutadans triats a l’atzar, va votar: 280 a favor de la pena màxima i 220 en contra. La seva reacció: "La veritat, no m’esperava que la diferència fos tan petita". Havia anat només de 30 vots que no l’haguessin absolt.

Abans de beure’s la cicuta, es va mostrar convençut i serè: "Prefereixo de molt morir havent-me defensat a la meva manera, que no viure gràcies a la vostra (...) No és pas difícil defugir la mort, senyors; el que és difícil de veritat és defugir la roïnesa, que corre més ràpida que la mort". "Ni tan sols guardo rancor als que m’han condemnat ni als acusadors", va dir al final, abans del comiat definitiu: "Però em sembla que ja és l’hora d’anar-nos-en, jo a morir, vosaltres a viure. Qui de nosaltres se’n va a trobar una sort més bona, és una cosa obscura per a tothom, tret de per a déu". Sòcrates, etern.